de Lovely

Antònia Vicens i Picornell

ELS PEUS SEMPRE LI FEIEN MAL

Els peus sempre li feien mal
al pare.
Ranquejant recorria totes les sabateries
cercant unes sabates prou còmodes que l’ajudessin
a dur el pes de tots els traus
els treps i els talls
que la mar li havia fet.
No les va trobar mai. Va haver d’anar-se’n
descalç amb el rellotge de polsera i el ganivet
de llescar pa de llescar llàgrimes dins la butxaca del gec i
una cara blanca com l’escuma de les ones
que tantes vegades va muntar.

M’ho deia sempre:
No vaig tenir infància.

No s’ho treia del cap:
Vaig aprendre a escriure el meu nom al front.

Giscaven bales lliscaven estrelles
de sang quan jo aprenia a escriure el meu nom.
No volia ser un peó qualsevol.



*

I deia la mare:
És un home plantós. Llàstima
que no sàpiga escriure. Tu
has d’anar a escola Antònia. No
has de ser una ignorant com ton pare filla.

I el blavet dels ulls se li escampava per les galtes quan
diluviana
                                      plorava la seva absència.



ARRELS
 
A la memòria li han sortit arrels. Els records
són minúsculs com les monedes d’un cèntim. Cal
tenir-ne les butxaques plenes per poder anar al forn
a comprar pa.
 
El pare sempre m’ho deia:
Amb les butxaques buides perds l’equilibri.
El pa omple un home.
L’orgull omple una camisa.
 
Caminava satisfet pels passadissos del supermercat sota els neons.
 
Escopia el lleu d’un verd alga devora les pomes i les taronges.
 
Escopia flegmes d’un groc rovell davant la parada del peix.
 
La gent fugia de la seva figura de la Mort amb pebres
però ell tornava a casa amb una bossa plena de raïm
content de sentir-se alat.
 
M’ho deia sempre:
Als deu anys
vaig conèixer la mar gran.
 
Als dotze anys
vaig conèixer els temporals.
Els dofins. Els paranys dels horitzons.
 
No s’ho treia del cap:
Una vegada vaig perdre la roba i el rellotge.
Escrivia Joan
                     en l’aire
quan la barca es va enfonsar. No
volia ser un negat anònim.


 
*
 
I deia la mare:
Camina empinat. Com si governés el vent.
Llàstima que no sàpiga guardar la seva roba. Tu
has d’anar més viva Antònia
no amollis mai allò que és teu.
 
I el carmí dels llavis li regalimava pel mentó
igual que la sang
                              regalima
per les cames de les dones.
 

 
UNA INSTANTÀNIA
 
Els pits sota el jersei desafien la plaça
a la fotografia.
 
Era molt jove quan un espontani em va fotografiar
baixant els esglaons de l’església. (Al fons el campanar contra el cel.)
 
Els homes sortiren del bar amb una cassalla a la mà.
Somreien
etílics i concupiscents.
Era diumenge.
 
De tots ells només la mirada del pare era aigua de la mar amb veles.
 
No posseïa fortuna però teixia xarxes:
Atrapar el temps.
Recobrar el minut exacte de la puresa.
 
M’ho deia sempre:
Als tretze anys la mar ja em feia mal a l’esquena.
Als quinze ni tan sols no coneixia la cassalla ni l’aspirina.



*

I deia la mare:
Encara somia platges. Tu no has de ser
com ton pare filla. Ell sempre
s’ha deixat seduir fàcilment.
 
I un rast de planys se li van encallar a les genives
igual que els hams dels palangres s’encallen
en les prades de posidònia.



LA BARCA
 
Després de perdre la barca
va bregar amb les onades
que remolcaven negats que pareixien llunes
damunt la mar
i vagueries d’enamorats
el pare.
 
La seva dèria era abastar l’eternitat:
Una amant bruna a la costa de Tànger i una amant rossa
a la platja de la Cala.
 
M’ho deia sempre:
Si als vint anys fonyava onades
era perquè la pena em tornés vi.
           


*
 
I diu la mare:
Està ple de tubs i d’agulles.
Fermat al llit. Lligat
a les olors de la mar.
Els llavis se li fonen i creu que és
Déu caminant sobre les aigües d’un vaixell.