No sabeu com li vaig mirar les sabates lluents al duaner, escoltant la seva respiració, com feia girar els fulls del passaport. No sé què li va dir a Abrqadar, el nostre germà li va contestar alguna cosa i després va tornar a panteixar i a regirar els fulls. Ja sabeu com em va el cap, a mi, doncs només en aquella estona ja em vaig imaginar mil coses que podrien passar, que ens descobrissin, que a mi i a Abrqadar ens portessin a presó i que Sara Sqali quedés sola i desprotegida, els fills del meu germà sense el seu pare. I tu, Fadira, sense marit. No us agrairé mai prou tot el que vau arriscar per mi, estimada. Sí, ara dieu que no va ser res, però sabeu del cert quina vida tan diferent hauria tingut si m’hagués quedat aquí. I sabeu els riscos que comportava el meu viatge.
A Melilla ens vam esperar en una plaça gran de rajoles que em va agradar perquè era plena d’arbres i arbustos molt verds. Vaig pensar mira, sembla que aquí hi plou més, com si la pluja caigués només a aquest cantó de la frontera tot i ser ben a prop de les nostres terres eixutes. Vam seure en un dels bancs perquè encara faltava estona per pujar al vaixell i se’ns van acostar els coloms que volien menjar. Abrqadar va marxar i va tornar amb una ampolla d’aigua. Sort en vaig tenir, perquè la resta del viatge, encara que duia al damunt el menjar que m’havíeu preparat, no vaig ser capaç d’empassar-me ni un mos de res. A la gola encara hi tenia el nus de pols.
Abrqadar i jo vam parlar de coses passades, de quan érem petits. Mentrestant Sara Sqali jugava davant nostre, en un parqui especial pels nens. Ell no deia gaire res, escoltava com li anava fent presents alguns fets que vosaltres ja coneixeu. No deia res però somreia i mirava lluny com si se n’anés enrere en el temps. Quan vaig anar a pagar la mesada al seu mestre i em va dir que feia dies que no havia trepitjat l’escola, quan el pare el va enxampar fumant i el va fer fora de casa i va jurar i perjurar que fins que no tornés a tenir l’alè de bon musulmà no posaria els peus a casa seva. Nosaltres vinga insistir-li que hi havia molts musulmans que fumaven i que en tot cas Abrqadar només ho havia provat i que no hi tornaria mai més, que ho havia promès damunt de l’Alcorà. Sabíem, és clar, que feia temps que fumava, però ens inventàvem el que fos perquè el perdonés i el nostre germà deixés d’estar expulsat, deixés de vagar a la intempèrie dels camps. També vam parlar de quan es quedava sense sopar per arribar tard. Aquesta era una norma sagrada del pare, qui no sigui a taula a l’hora, no menja. I a les noies Abrqadar sempre ens feia molta pena, no podíem imaginar un càstig més trist que anar a dormir amb la panxa buida. Sempre ho hem trobat més cruel que una bufetada, però el pare en això no cedia mai. De manera que li acabàvem donant un crostó de pa sucat amb oli o unes olives negres arrugades d’amagat. Allà asseguts a la plaça li vaig confessar a Abrqadar que un cop el pare ens havia enxampat a Fadma i a mi travessant el pati amb un plat de xarmila que portava amagat al darrere i m’havia regalimat per tot el vestit, ben taronja. El pròxim cop, ens va dir el pare, vosaltres l’acompanyareu en el dejuni, si tanta pena us fa.
Després Abrqadar va canviar tant, es va fer un home responsable, més encara quan es va casar i va tenir el Driss. Llavors es va deixar el bigoti que ja no s’ha afaitat mai més i això sempre l’ha fet semblar més gran.
Jo allà a la plaça de la ciutat fronterera, parlant amb el meu germà com hem fet sempre, em pensava que no arribaria mai el temut moment. Però ell es va mirar el rellotge i va dir aixeca’t, camina. Ja és l’hora. Vam arribar on eren tots els vaixells, enormes i que feien un brogit somort com la respiració d’una dona grassa. Vaig veure l’aigua damunt la qual suraven i em va agafar una certa basarda. Vaig mirar amunt. La claror s’esmunyia per algun horitzó que jo no podia albirar, cosa que em va angoixar una mica. Abrqadar va dir o sigui que així Fatima, i jo sí, germà, així. Així me n’anava. Em va tornar a preguntar si no volia que m’acompanyés, fins a destí, almenys, i vaig recordar-li que s’havia de fer càrrec de la seva pròpia família, que havia de ser amb la dona i els fills. Ens vam abraçar i em va donar el passaport. Sara Sqali se li havia arrapat als genolls i deia sí, tiet, vine amb nosaltres, acompanya’ns fins allà on anem, tiet, no ens deixis soles. Ja sabeu que Abrqadar també s’atabala en els comiats i dissimulant-se les llàgrimes es va desfer dels braços de la nena i va dir que Déu us dugui a bon port i encara em va recordar que busqués gent de la nostra per guiar-me, que no tingués por ni vergonya.
*
Senyor, Déu meu, Senyor estimat. Si algú m’hagués dit que en aquell moment de pujar l’escala estreta fins al vaixell el cor m’esclataria en mil bocins, me l’hauria cregut. A cada esgraó que enfilava em semblava que se m’acabava l’aire i que l’ànima em marxaria en cada sospir. Encara no sé, germanes, com vaig arribar fins a dalt. Com vaig saber buscar la petita cabina que em pertocava. Com vaig ser capaç de parlar amb un desconegut, germana meva, em va dir, i això em va alleujar una mica la vergonya de parlar amb un home que no era de la família, em va dir mira, germana, per aquí i per allà. Vam anar per unes altres escales estretes on havies d’abaixar el cap per no topar amb el sostre, per uns passadissos estrets emmoquetats i amb el sostre baix. Jo tota l’estona que havia d’acotar el cap. Els passadissos, que descobria per primer cop, semblaven no acabar-se mai, érem ben endins del vaixell. Centenars de portes de cabines minúscules s’obrien en aquells corredors estrets on les nostres passes feien un so somort damunt la moqueta blava. Estrenyent fort la nena contra mi, que no parava de somicar, vaig deixar que el noi em guiés, ves no em quedava altre remei que refiar-me’n. Qui us ho hauria dit, oi, que la vostra germana, tan discreta que no ha aixecat mai els ulls vers el rostre de cap desconegut, hauria de veure’s en la situació de parlar amb homes forans? Doncs ho vaig fer, no us en rigueu, com faria tantes coses després de què no m’hauria vist mai capaç. Déu ens dóna forces quan ens pensem que ja se’ns han acabat, ens guia sempre sense que en siguem conscients. Aquella nit, n’estic segura, els meus àngels de la guarda van estar ben atents. La cabina on havia de dormir, no sabeu com n’era de petita. Un armari, era. A banda i banda dos parells de llits, l’un al damunt de l’altre. Tan estret que no sabia on posar la bossa, com treure’m el qubbu. Duia els documents arrapats al pit, em feia una por terrible perdre’ls, uns simples trossos de paper. També els pocs diners que portava i l’Alcorà d’or i les setenes. No les volia portar posades per no cridar l’atenció, o sigui que les vaig embolicar i me les vaig entaforar també a l’escot. Si n’hi arriben a cabre, de coses, al pit d’una dona. Llavors havia tingut també tres braçalets amples dels que es portaven, bombats, però me n’havia venut un per pagar-me el viatge i tenir diners per si me’n passava alguna en arribar, ja ho veieu que en el meu interior ja sabia una mica el que m’esperava. Tenim aquesta mena de coneixement, les dones, sabem coses sense saber com les sabem. Els altres dos braçalets els vaig deixar a la mare, per si de cas me’n passava alguna i m’hagués d’ajudar. Però no sé com m’hauria pogut socórrer de tan lluny. De vegades penso que els braçalets desaparellats els hi vaig deixar una mica com per tornar, una mena de penyora. Em vau explicar que se’ls havia posat i no se’ls treia mai tot i que ella és una dona com les d’abans i prefereix la plata.
Com que no sabia si entraria algú a la petita cabina dins del vaixell no vaig gosar treure’m el mocador ni el qubbu. Així vestida vaig dormir. Bé, vaig intentar dormir. Al petit bany em vaig poder alleujar de les humitats, però no vaig poder-me rentar ni menys encara fer les ablucions. Vaig pujar com vaig poder per una escaleta minúscula al capdamunt de la llitera. Per moments vaig pensar a estendre la manta a terra i estirar-m’hi, però no sabia si durant la nit podria entrar algú per ocupar els llits buits. Només demanava a Déu que no, dormir amb un home en aquella habitació minúscula m’hauria resultat una tortura. Si fossin dones, encara. Però un home i una dona desconeguts dormint junts al mateix lloc és ben vergonyós, no hauria aguantat. Bé, és una manera de parlar, germanes, fora del nostre lloc aprenem a aguantar coses que a casa serien impensables. I si en vaig haver de fer, jo, d’esforços per adaptar-me a coses diferents de les que coneixia. Però per sort Déu em va escoltar i aquella nit no va entrar ningú. Em vaig estirar allà a la llitera, amb el sostre a dos pams sentint-me com si fos tota jo dins d’una caixa. El vaivé del vaixell, germanes, es queda gravat al cos i no te’n marxa durant dies. El bressoleig era suau i agradable al començament però en un moment donat es va convertir en un moviment molt molest. Gairebé que no trec tota l’aigua que havia begut durant el dia. M’estava allà escoltant les passes dels qui encara caminaven passadís avall passadís amunt, pensant en vosaltres, en la taca de colors que s’anava fent més petita, en el germà que contenia el plor al peu del vaixell. Pensava qui t’ho manava, Fatima, qui t’obligava a iniciar un viatge com aquest, ben abrupte, que no saps ni si et durà al lloc adient. Em deia allà estirada que no havia resat les oracions del dia, que me les havia de guardar en la memòria per recuperar-les quan arribés, i tornava a recordar el fet que jo, del lloc on havia d’arribar, no en sabia absolutament res, ni si hi seria ben rebuda ni si hi podria fer el pa ni si m’hi podria rentar. Ni tan sols si hi arribaria, perquè només tenia un tros de paper amb una adreça. Jo em mirava aquell paperet una vegada i una altra. Em deia si hagués fet com Malika i Najima, que van anar un parell d’anys a escola, ara podria llegir el que hi diu aquí, podria tenir una mica de guia pel viatge. Però ja ho sabeu que a mi em va agafar tard i no vaig aprendre mai ni una sola lletra. Em mirava el paper de tant en tant per comprovar que els traços que hi havia dibuixats no havien canviat.
Sara Sqali s’havia estirat al llit de baix, amb aquells ulls que fa ella, ben oberts, aferrada als llençols. Sobretot, li deia una vegada i una altra, si sents qualsevol soroll avisa’m de seguida. Es feia una mica el silenci dins aquell brogit però no gaire estona perquè la nena només feia que preguntar, estàs desperta, mare? I jo que sí, dorm ja, calla i dorm, però al cap d’un moment tornava a dir mare... No hi estava avesada, a dormir damunt d’un llit, i ara a més feia un temps que ens gitàvem sempre l’una al costat de l’altra, no pas l’una al damunt de l’altra com en aquella grotesca cabina del vaixell. Si us dic la veritat, jo intentava no mirar-me-la gaire, si la mirava encara se’m feia més gruixut el nus de pols a la gola i no volia que em veiés preocupada, encara que era difícil amagar el neguit que tot allò ens produïa a totes dues. De vegades, en aquella nit de vaivé incessant, em deia mira què li fas a la teva filla, com la pots portar pel món d’aquesta manera sense saber què us trobareu, sense saber res. Però una filla ha d’estar sempre amb la seva mare, mentre la tingui al meu costat no li pot passar res. Vosaltres em vau aconsellar que la deixés amb la mare fins a esbrinar què hi havia a l’estranger, però us ben juro que si m’hagués hagut d’acomiadar d’ella se m’hauria ben esquinçat el ventre de dolor, no ho hauria suportat.
Ens vam adormir totes dues allà bressolades damunt les aigües immenses que jo no podia ni imaginar. Però no per gaire estona perquè de sobte es van encendre els llums i va començar un tràfec més propi del dia que de la nit. Un rugit estrany ens va despertar i ens vam aixecar esglaiades. Jo havia somniat que dormia aquí a casa, a terra, i fins em semblava sentir l’olor del primer te que la mare fa només llevar-se. Però no, érem més lluny que mai i encara més lluny que aniríem. Vaig arreplegar la bossa, vaig mirar de fer que Sara Sqali es rentés la cara al minúscul lavabo i vam sortir. Vaig intentar refer el camí que ens havia dut fins a la cabina, però tots els passadissos em semblaven iguals, totes les portes es repetien una vegada i una altra. Vam topar amb una senyora gran, rifenya amb un deix d’al-Hoceima, a qui vaig preguntar si ja havíem arribat i si sabia on era la sortida. Em va dir que sí, que el seu nét ja l’esperava i ens podria acompanyar fins a fora. Va ser una gran benedicció, aquella dona. Un cop fora els vaig dir que havia de buscar l’estació d’autobusos, que el meu germà m’havia dit que seria a prop del vaixell. Va resultar que també hi anaven. Vam arrossegar les bosses fins allà, passant per carrers asfaltats plens de cotxes i edificis enormes que Sara Sqali no parava de mirar. Al noi li vaig demanar per favor, que Déu vetllés pels seus progenitors, que m’ajudés a comprar els bitllets. Ho va fer, dels diners que Abrqadar m’havia canviat a Melilla en va agafar un parell i em va voler explicar quin n’era el valor, però en comptes de dir duros i francs deia milers com fan els àrabs i no el vaig acabar d’entendre. Em vaig haver de refiar d’ell encara que no el coneixia de res, si em va enganyar o no està entre ell i el seu Senyor i és damunt les seves espatlles, però a mi el que em va salvar és que em portés fins on hi havia la finestreta per comprar els tiquets i parlés amb la dona que hi havia darrere el vidre. Si ho hagués hagut de fer jo ja us dic que no me n’hauria sortit.
Ens van acompanyar fins on havíem d’esperar l’autocar i ens vam acomiadar. A mi aquell petit comiat de nou em va fer pensar en el del dia abans i em va tornar el nus a la gola, però llavors vaig mirar Sara Sqali i em vaig adonar que estava tan afamada que li vaig donar el remsemmen que ens havies dut tu, Fadma nostra. Se’l va menjar així fred, sense te ni cafè, quin remei. Jo seguia sense poder empassar-me ni la meva pròpia saliva. Quan va arribar l’autocar no sabeu la vergonya que em va fer ensenyar els bitllets al conductor. Era un home. D’acord, un cristià, però home al cap i a la fi. Jo ni una sola paraula de la seva llengua, sabia. Em vaig sentir idiota. No el volia mirar perquè era un home, però no li podia parlar perquè no en sabia, de manera que al final vaig alçar els ulls amb els tiquets al davant i els hi vaig mostrar. No sé què em va dir assenyalant-me alguna cosa fora de l’autocar. Jo em pensava que m’apartava, com els guàrdies dels passaports que et feien anar a un costat. Però darrere meu hi havia un dels nostres que em va traduir, tieta, li ha dit que posi la bossa a baix, al maleter. No sabeu la vergonya que vaig passar, les galtes se’m van tornar calentes.
Vam seure Sara Sqali i jo al fons de tot. Vaig recordar les paraules del noi, quan el conductor pari i ja no segueixi és que haurem arribat a Barxiluna, la ciutat gran des d’on havia d’agafar un tren per anar a una de més petita. Vam anar per unes enormes carreteres d’asfalt, ben de pressa, travessant camps, pobles i ciutats, veient boscos, muntanyes i a vegades la mar que em feia por de mirar. El que em va enlluernar més, germanes, era la verdor cada cop més intensa que passava davant dels meus ulls, més abundant com més hores de viatge havíem fet. Ara entenia per què aquest era un país pròsper i el nostre no. Per la pluja, que no hi escassejava. El que no entenia era per què Déu havia disposat que en uns llocs n’hi hagués tanta, de vida, i en altres no ens quedés més que els rosegons ressecs que ens donaven uns camps erms de fa tant de temps. Per moments, amb el paisatge que passava de pressa davant meu, m’oblidava de tota la meva dissort, del comiat i del nus a la gola. Llavors podia sentir una mica de calma, només una mica.
L’autocar es va aturar i jo em vaig pensar que ja havíem arribat, però em semblava que era massa aviat, que els emigrants que ens expliquen les seves històries parlen de moltes hores de viatge. Vaig enviar Sara Sqali a preguntar si ja hi érem al noi que ens havia dit allò del maleter i va tornar per dir-me que faríem encara moltes parades però que la nostra era l’última i el conductor ens avisaria, que l’hi havia dit ell. Imagineu-vos, germanes, fins a quin punt érem a les mans del senyor, completament desprotegides en terres desconegudes i sense poder parlar amb ningú.
Però Déu és molt gran, germanes, i encara que vaig estar tot el camí patint per si ja érem a la gran ciutat o no, finalment les hores havien volat i ens havien dut a bon port. Quan el conductor em va avisar vaig sentir un gran alleujament, vaig agafar Sara Sqali de la mà i vaig anar a buscar la bossa. Em sentia alegre. Fins que vaig adonar-me d’una cosa: el noi que ens havia traduït allò del maleter no hi era, havia baixat abans que nosaltres i jo no me n’havia adonat.
I ara què, Fatima, em vaig dir, ara què faràs? En ser fora de l’estació, un edifici enorme com una gran mesquita, plena de gent anant cap aquí cap allà, em vaig treure del pit el paperet amb les lletres escrites. La gent que vaig veure passant pel carrer, segons com eren molt familiars i segons com eren molt estranys. La pell més clara, per descomptat que la tenien. Però no tots, alguns tenien bigotis com els nostres homes. Les dones sí que eren diferents, duien pantalons, faldilles curtes, algunes uns cabells estarrufats. Vaig ensenyar-los a elles el tros de paper, vaig pensar que d’una manera o altra m’ensenyarien a arribar a l’estació. Que a elles les podia mirar als ulls, i als ulls una cosa o altra hi entenem. No ho sé, germanes, si us dic la veritat, a hores d’ara encara no sé com m’ho vaig fer per arribar al tren, per pujar al correcte, per esbrinar on havia de baixar. Prou que sabeu que no hi havia estat mai, en un tren. Recordo molta estona sota terra, a l’andana, aferrant amb força la mà de Sara Sqali, em feia por que no caigués a la via per on passaven com llampecs els trens fent-nos voleiar les robes. Preguntava i tornava a preguntar sense entendre mai la resposta, m’esperava a veure si podia comprendre millor la següent. Això és anar pel món a les palpentes, germanes. I si em perdia, pensava, i si em perdia per sempre més? Però tornava a mirar la nena i recordava el que sabia tan endins meu, que no podia fer altra cosa, que no podia tornar enrere ni haver-me quedat on era.
Finalment vaig fer cas d’algú que movia molt el cap de dalt a baix per confirmar-me que aquell era el nostre, una dona que em mirava i intentava ser molt expressiva, crec que em devia dir pugeu, pugeu o alguna cosa així. Un cop a dins ens vam espantar una mica Sara Sqali i jo de ser en un túnel fosc on no hi vèiem res, on no sabíem si érem en aquest món o en l’altre. Fins que la llum de l’exterior ens va inundar els ulls i vam trigar un moment a poder-hi veure de nou. I vam observar els grans edificis, tots grisos, que semblaven entaforats com si no cabessin a la terra on els havien construït. Pisos i més pisos de finestres petites com el rusc de les abelles. El tren va començar a fer parades i jo vaig neguitejar-me perquè no tenia ni idea d’on havia de baixar, de manera que em vaig passar tot el viatge ensenyant de nou el paperet amb l’adreça i dient da? Aquí? I ells que em miraven estranyats, és clar, no havien vist mai una musulmana com jo, arrugaven el front i em feien que no amb el cap. Finalment a l’únic home que quedava al vagó li vaig tornar a treure el tros de paper i aquest va contestar sí, amb el cap va fer un gest exagerat per dir-me sí. Era un home gran amb tot de taques a la calba, baixet, potser per això em vaig atrevir a parlar-hi, però també perquè no em quedava cap altra opció. Ja ho sabeu, germanes, que quan és un cas de necessitat les normes ens les hem de saltar, Déu ens perdona. Em va fer tan feliç aquell home dient-me que sí que no vaig parar de beneir-lo, a ell i als seus familiars i als seus avantpassats. Em va mirar estranyat, no devia entendre res del que li deia. Sí, ara rieu imaginant-me dient «Déu te guardi» a un cristià desconegut, però ja m’agradaria veure-us en la mateixa situació. Què hauríeu fet, vosaltres, eh?
En baixar del tren, un fred eixut em va recórrer l’espinada. Tantes hores de viatge i jo no havia menjat res, Sara Sqali havia anat pelant ous a l’autobús i agafant bocins de pa, però jo no podia. Només pensava a arribar. On fos, però arribar.
Encara vam haver de tornar a preguntar per l’adreça apuntada, vam haver de fer esforços per entendre els gestos dels que ens guiaven. Jo mirava pertot arreu dels carrers per on passàvem per veure si descobria algú com nosaltres, que parlés la nostra llengua, però no hi havia manera. Sabia que alguns emigrants havien anat a parar a aquella mateixa ciutat, si és que l’era i no m’havia equivocat, però a mi els noms dels llocs estrangers se’m barregen i llavors no distingia els dels països dels de les ciutats o pobles. No sabia res, germanes, i lamentava de nou que m’hagués quedat sense aprendre de lletra. Però no sé, encara no sé com vam arribar fins a la porta. Una noia de cabells llargs i rossos, gairebé blancs, i texans ben arrapats a les cuixes ens havia somrigut i ens havia acompanyat per un carrer serpentejant amb unes pedres a terra, unes pedres que després Sara Sqali m’explicaria que eren molt antigues. Ens va deixar allà davant d’una porta de fusta pelada amb alguns forats, la porta d’una casa amb la façana plena d’esquerdes i l’arrebossat bufat, a punt de caure. Una casa tan vella que no semblava de l’estranger. A la porta hi havia una maneta en forma de puny que la noia ens havia assenyalat. La vaig colpejar contra la fusta amb totes les forces. Vaig alçar els ulls i em vaig adonar que la llum d’aquella ciutat era diferent, com apagada. També era ja tard i no trigaria a fer-se fosc. Vaig picar amb força de nou. No vaig gosar cridar des de fora per tal que ens obrissin, només picava i picava. A Sara Sqali se li va fer aquella arruga que se li fa al front quan està amoïnada. Mare, mare, anava dient, però jo la feia callar. No hi és, mare, va dir, no ho veus que no hi és. Jo seguia picant sense saber del tot si era aquella la porta, aquell el carrer ni aquella la ciutat. Fet i fet si havíem arribat fins allà no era més que pel que hi posava al tros de paper que jo havia guardat de l’últim paquet que havíem rebut Sara Sqali i jo. Com podíem estar segures que els qui ens havien guiat llegint aquelles lletres, no hi havien entès malament la porta, el carrer o la ciutat? Allà al mig palplantada, amb la bossa a un cantó i la nena a l’altre, jo per fora no deia res, no volia que Sara Sqali es preocupés encara més, tot i que de ben segur que al rostre ella també m’hi llegia el neguit. Per dins, en canvi, em mortificava, em deia mira que n’ets de beneita, Fatima, mira que gosar anar tan lluny sense cap certesa de res. Qui t’ho manava, Fatima? Invocava la mare, la seva mare i la seva àvia i totes les dones que ens han precedit, els demanava forces per aguantar aquell moment. Demanava al Senyor estimat que m’ajudés un cop més. Pregava per veure aquella porta tancada obrint-se per fi. Però no es va obrir, no es va obrir i jo alçava els ulls al cel i deia Senyor, Déu meu, Senyor.
