Del Jo Al Nosaltres

Ja no hi ha meravellament, ha començat l’adolescència. El “jo” s’ha esbocinat, t’has de reconèixer en els altres, en l’altre. S’ha acabat la invenció de l’harmonia. Tot es torna petit, el temps, l’espai, les figures. Les fulles del llimoner són minúscules, negligibles. No has descobert encara el plaer del silenci i, això no obstant, coneixes l’aïllament. Tot és trist sense cap raó. Diu sor Juana Inés de la Cruz en un dels seus poemes:

. . . Y cuando con más terneza
mi infeliz estado lloro,
sé que estoy triste e ignoro
la causa de mi tristeza.

I et fan entrar en la convenció perquè t’han escrit un guió. Els mateixos que et deien, quan eres una nena, que tenies molta imaginació, ara et repeteixen que menteixes quan fabules. Els hipòcrites han ordenat el món sota l’ordre i la llei. Si menteixes, ho has de fer segons la convenció, segons el ramat al qual pertanys. Els mots que abans desvetllaven somriures, avui provoquen malsons. S’ha acabat, doncs, el misteri…a la vida. Però resta la literatura.

Deia la Mercè Rodoreda que a l’adolescència s’avorria molt i que fou aleshores quan va començar a escriure: per fugir de la monotonia. Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el “jo” perdut. Així neix la poesia. De la mateixa manera que les dones es feren conèixer, primer, a través de diaris, confessions i epistolaris. És el “jo sóc”, el “jo existeixo”. Aquest “jo” assumit, perdut en el “nosaltres”—que no és més que una suma de “jos”—, és una revenja contra l’engany, contra la llei. Et fan entrar a contracor dins l’edat de la corrupció. Has de “saber”, ja no pots badar, ni intuir, ni meravellar-te.

Créixer és un art difícil. Encara no tens prou armes per a conèixer l’ambigüitat de l’existència. A l’escriptura—les cartes, el diari, la poesia lírica—, la futura escriptora intenta de recompondre el món que apareix fragmentat. Ets pedant, rebel, dius adéu a la infantesa amb ràbia. La novel.lista, però, no ha crescut, li falta distanciament, cinisme, acceptar la perennitat del món de les coses.

Has de dir adéu-siau a Eros. Quan et fan llegir manuals de sexualitat, intentes de recordar com era el món dels sentits quan no sabies què era el món dels sentits. Ets escorça, fas potineries amb la terra, t’enclotes al fang, sues i beus aigua fresca, el teu cos va cap avall . . . A l’adolescència tot és enterc: l’esquena rígida, les cames creuades, has de seure com una senyoreta. I amb la llengua tastes un bri de cel. Eros ha estat engabiat. Hi ha una caixeta dins el teu cos, et diuen les monges rabiüdes de no poder ser dones, i, en aquesta caixeta hi tens desada la puresa. Les mans? Les mans serveixen perquè la caixeta no s’obri i no s’escampi el que hi ha dins. L’escola, junt amb la família, s’encarreguen que t’oblidis que has tingut un cos—que feies servir encara que no ho sabessis. A l’adolescència comences a aprendre, a través dels llibres de l’educació sexual, que tens un cos però que no l’has de fer servir.

A la vida, hi ha diversos ritus d’iniciació. Neixes i mors, neixes i mors. Fins que no arribes als quaranta, i aleshores has d’aprendre a mirar perquè deixes de ser mirada. Un bon moment per a venjar-te, un bon moment per a escriure.

Si a l’adolescència et preguntes què és el mal, és perquè apareix l’Innominat, el qual, en el meu cas, va presentar-se sota la forma d’un personatge rabassut i un pèl grotesc. Em van dir: “aquest i els seus han guanyat la guerra. Ell és un militar ressentit que se sublevà l’Àfrica contra el que estimem . . . ” I llavors sorgeix la noció dels “nosaltres” i “ells”. Els blancs i els negres, els purs i els contaminats. Tots estan d’acord amb la prohibició, però els uns, els teus, una mica menys. I el personatge grotesc s’engrandeix encara que tingui veu d’espinguet i mogui el braç com un autòmata; ell és el causant de tot el dolor, de la no-llei i el desordre. Ell va fer que els teus xiuxiuegessin en lloc d’enraonar, que visquessin com si no tinguessin el cor glaçat, quan l’hi tenien que ens eduquessin sota les estrictes regles de la por. Ell havia aconseguit que la teva relació amb la llengua-mare, la qual amb els anys esdevindria llengua literària, fos una relació heroica. Ell ens va definir i feina vam tenir per desdefinir-nos.

Hi ha qui diu, empeltat d’una barreja de romanticisme i cinisme, que el sentiment de sentir-se negat és un esperó per a la literatura. “Com més sofreixes, com més sofreixen els teus, més bé escrius. Doneu-me un nen/nena afectat per la síndrome històrica de l’anorreament, de l’anihilació, per a convertir-lo en escriptor.” Històries. Els esclaus negres cantaven en veu baixa i ningú no els deia que feien literatura. Aquests romàntics una mica atrotinats aposten per la necessitat de sentir-nos ofesos, humiliats, si és que volem escriure. Però obliden que escriure és també ofici i, pensant això, el denigren. Es creuen il.luminats per un déu que els colpeja sense parar.

Una vegada, vaig discutir amb un escriptor espanyol sobre el tema del sofriment humà—que confonem sovint amb el literari. Aquest escriptor havia estat a la presó sota el franquisme i afirmava que aquells foren els millors anys de la seva vida. No era un home masoquista, sinó que més aviat feia l’orni. Adduïa que la repressió religiosa aportava tots els elements màgics tots els elements màgics que necessitem per a narrar. Que els camps de concentració mentals estimulen la fantasia. Jo dubtava, però no se m’acudia cap frase brillant per a fer una réplica com cal—mai no he pensat que calia matar la mare per una frase brillant. L’escriptor va acabar així el seu raonament:

“—En primer lloc, estimada amiga, els intel.ligents sempre se salven, vingui la tamborinada que vingui. Hi ha una selecció. I, en segon lloc, només els que pateixen, escriuen.”

No en vaig quedar gaire convençuda. Hi ha massa dolor en la història de la humanitat per atiar-ne més. Hi ha massa angoixa davant del gran misteri per a afegir-hi petites dosis de repressió individual. Sense Franco, sense les monges, l’escriptora també hauria necessitat escriure. Cada dia mor un nen que et fa obrir els ulls. El terror és inherent a la nostra condició. La por física bloqueja—o et fa tornar dogmàtic—però no estimula la imaginació.

Però hem d’admetre que hi ha certs aspectes en l’adolescència que l’escriptor/escriptora fa que s’allarguin en la vida adulta. És un aprenentatge: als anys adolescents descobreixes el valor d’una confidència, el goig de l’amistat única, l’afany de soledat, la necessitat de compartir un secret que, als altres, els deixa indiferents. I també el plaer de mantenir el secret intacte. A l’escriptura, hi pots dir allò que no diries mai en veu alta. Després, intentes, sense gaire sort, de posar ordre al caos, i és que t’has fet adulta. Has esdevingut l’arquitecte que construeix els plànols dels teus desigs i les teves obsessions. A l’edat adulta, ets l’artífex dels teus cavalls negres desbocats. Però saps per què els vols desbocats.

Després de l’adolescencia, arriben els any joves. Aquells any seixanta en què la cresta d’una generació va somniar que posaria el món exterior cap per avall. Els fills del sol van fracassar i no van admetre que la realitat, la nova realitat, també era petita, mesquina, mediocre. La literatura serveix perquè la víctima descobreixi en el seu interior la part que li pertoca de botxí. Qui escriu, a diferència dels botxins reals, ho sap. Però això ja és una altra història.

La societat no paga els escriptors, però admet que aquests es comportin com adolescents. Si no ho fan ells, que ho farà? La societat vol que els artistes siguin diferents, estranys, que esdevinguin éssers separats. La societat els vol solitaris i narcisistes i que, de tant en tant, diguin una veritat que fa mal. A qui escriu li serveix aquest estat lànguid propi de l’adolescència, està trist i ignora, com sor Juana, per què està trist. Perquè la societat, que de vegades llegeix, espera que algú li digui, a través de les paraules, que està trista encara que no sàpiga per què n’està.

I la teva revenja personal és poder-te dedicar a un ofici no gens cotitzat—qui et demanarà una novel.la de debò en els temps que corren!—, un ofici que no et garanteix—si no vols servir cap amo—, ni benestar econòmic ni comprensió pública. Ara, torno als meus moltons. La pregunta de per què escrius exigeix, doncs, una resposta tèrbola. Vaig començar a escriure perquè el meu pare em fes cas, l’havia de seduir i li deixava els primers contes—que eren esgarrifosos—damunt la taula del seu despatx . . . I ell me’ls tornava corregits. Però l’atac de narcisisme em durà poc perquè el meu pare sí que me’n feia, de cas. Aleshores, vaig seguir perquè ningú no m’escoltava—és un dir, això li passa a tothom. Més tard, perquè m’empenyia el desig d’endreçar allò que no entenia. També vaig fracassar: el món continuava sent un disbarat.

En acabat, descobreixes que escrius perquè et dóna la gana. Sense massa escarafalls, continues exigint aquesta petita llibertat, desprestigiada, solitària, poc rendible. Aprens a restituir el delit que tenen els nens per a posar un nom a cada cosa, perquè t’adones que les paraules tenen més autonomia que les coses. Continues sent l’adolescent que fa llengots a la frase de: “Nena, no diguis això.” I és que ho dius. Pots mentir sense que et tornin a l’habitació de les rates, que es la vida. O potser sí que vols que t’estimin, i escrius perquè no ho vols demanar cara a cara. Un egoisme recargolat, però molt higiènic.

I, ara que acabo, m’adono que he estat fent trampa en aquest escrit que teniu a les mans. He intentat, a l’inici, de definir l’ofici d’escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L’he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te’n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina.