Diari del 27 de juliol
Una cosa que he après durant el meu viatge pel sud d'Àsia és el respecte que cal tenir pel poder i la supremacia dels insectes. A veure, s'ha de reconéixer que, quan viatges per aquí, la pròpia intuïció bàsica t'adverteix que hauràs de conviure amb insectes vulguis o no (vull dir, si no esperes trobar-te insectes a Malàisia, es pot saber on carai te'ls esperes trobar?). Però, per molt que te'ls esperis i que t'hi resignis, no per això deixaran de sorprendre't dia a dia.
A Europa, else insectes eren unes coses petites, que fugien i s'espantaven quan et movies: una visió de reüll, un simple rumor. Però a Tailàndia i Malàisia descobreixes que els insectes són els amos i senyors del país, i que tu ets l'intrús . . . i ells ho saben. Papallones de la mida d'una mà, escarabats que et miren interessats mentre fas el que hagis de fer al lavabo, eixams de formigues omnipotents i, sobretot, els mosquits. Ah, els mosquits. L'instint i la lògica et diuen que els mosquits haurien de fugir quan els molestes, perquè són dels animals més odiats del planeta i la meitat dels vertebrats de la Terra es dediquen a aixafar-los quan se'ls troben; doncs això no passa al sud d'Àsia. Aquí, els mosquits ataquen en ramats i utilitzen estratègies paramilitars per realitzar les seves incursions. Acostumen a adoptar tàctiques de guerilla, es llancen damunt teu sense avís amb l'objectiu de xuclar prou sang i desapareixer prou de pressa com perquè no tinguis temps de trobar el Relec i exterminar-los tots. No sé com han pogut desenvolupar tàctiques tan eficaces i tan precises contra els éssers humans en una àrea del món on la meitat de la població és budista i preferiria morir per falta de sang abans que matar un mosquit, però el cas és que saben com tractar-nos i no els fem cap por. Més aviat al contrari: si veus un eixam de mosquits volant cap a tu, tira't a l'aigua. Només allà estaràs segur.
Aquest fragment de diari va ser escrit força abans del meu viatge en tren cap a Kuala Lumpur, perquè, si no, les formigues haurien passat a ocupar un primer pla en la meva descripció de l'etern combat contra els insectes.
Sí, va ser al viatge cap al sud de Malàisia quan vaig viure el meu primer encontre amb aquests inofensiusinsectes que, en grup, poden arribar a ensorrar una casa si s'ho proposen.
Havia aconseguit colar-me fàcilment al tren (perquè, evidentment, el preu del bitllet m'hauria fet passar dels 3 €), i pensava que ja havia aconseguit evadir l'habitual tribut als propietaris del tren. El que no sabia era que els autèntics propietaris del tren en què viatjava no eren els human, sinó les formigues, i que elles no em perdonarien el peatge tan fàcilment.
Tot anava perfectament, fins que vaig decidir anar-m'en a dormir, confiat, sabent que als revisors malais els faria massa mandra passar a buscar bitllets de nit. L'endemà al matí em vaig despertar, amb tota tranquil∙litat, i quan anava a agafar galetes vaig descobrir finalment l'ofrena que havia entregat, voluntàriament, als autèntics amos del tren: la meva motxilla.
Quan anava a obrir la bossa, vaig descobrir que estava totalment plena de formigues, una massa viva i horrible. Mai m'han fet por els insectes, però allò em va impulsar a llançar la motxilla pels aires, de la sorpresa. Ja recuperat, m'hi vaig apropar amb cautela i vaig intentar endevinar el motiu pel qual milers de formigues havien decidit al mateix temps que la meva motxilla era el lloc ideal per passar la nit. La resposta no era gaire difícil: pa i galetes. Així que, amb movients ràpids i espasmodics per evitar que les formigues m'ataquessin a mi, vaig buidar la bossa i em vaig concentrar en el genocidi de les formigues. Les meves armes de destrucció massiva? Dos pots de Relec. A mesura que anava enretirant mars de cadàvers, m'anava sorprenent més i més. Ni tan sols m'havia deixat la bossa oberta: les formigues s'havien obert pas a través del plàstic, i després havien fet un forat de la mida d'un cacauet al plàstic metal∙litzat de les galetes Oreo, ja mig devorades. Us asseguro que mai m'he alegrat tant de no ser una galeta.
Tot i les meves petites desventures durant el viatge, el cert és que vaig acabar arribant a Kuala Lumpur (KL per als amics) d'una sola peça i amb ganes d'explorar la ciutat. El problema és que les capitals tenen el molest costum de ser enormes, i tot i que KL té la mida aproximada de Barcelona (res a veure amb Bangkok, que és simplement titànica), la meva estada va estar plena de sorpreses inesperades. Per alguna raó, aviat vaig descobrir que KL exercia un poder curiós sobre la meva persona: quan feia una certa estona que caminava per la ciutat en direcció a algun lloc concret, no podia evitar sentir un fort impuls d'anar en una direcció aleatoria i clarament contraproduent que sempre m'acabava impedint arribar on volia. Però tant me feia; l'impuls era realment fort, i jo no dubtava a posar-me a caminar per qualsevol carrer que trobava, cosa que bàsicament va tenir dues conseqüències: vaig acabar coneixent KL millor del que mai he conegut cap altra ciutat del món, i vaig acabar arribant als llocs més inimaginables.
Especialment curiós va ser el dia en què vaig acabar (no oblidem que Malàisia és un país islàmic) en un institut on s'ensenyava l'equivalent a l'ESO . . . només a noies. El guàrdia de l'entrada em va deixar passar tranquil∙lament perquè es va pensar que jo també era una noia (un error relativament comú en els adults, d'arreu del món i especialment de l'Àsia), i em vaig trobar, sense saber-ho, en un lloc on la meva simple presència tenia el poder de desencadenar una revolució massiva. Per una d'aquelles coincidències, justament aquell dia els professors estaven reunits posant les notes del trimestre o una cosa així, i quan vaig entrar em vaig trobar que quasi totes les classes estaven sense professor; les alumnes feien deures, parlaven en veu baixa o estaven ocupades en tot de tranquil∙les activitats que van finalitzar bruscament quan es van adonar que hi havia un noi de la seva edat, occidental i en cadira de rodes (per acabar de donar un toc surrealista a l'aparició) observant-ho tot amb curiositat. L'agitació va ser tan massiva com immediata: les noies es van començar a aixecar i, com que per sort a Malàisia es parla un nivell d'anglès realment bo, van començar a parlar amb mi. Quan a sobre vaig explicar que viatjava sol i que havia arribat allà per error, el caos va ser absolut: hauria calgut mobilitzar l'exèrcit per controlar la situació.
Hi ha un fenomen originat per l'avorriment, que es produeix als instituts i que jo anomeno «efecte abella». Jo mateix l'he experimentat moltes vegades, i fa que qualsevol cosa que trenqui la rutina i l'avorriment et sembli infinitament interessant. És el que passa quan estàs a classe i per la finestra entra una abella que fa que la gent comenci a xisclar i saltar del seu seient: automàticament, aquella abella passa a ser la cosa més fascinant que has vist mai, perquè t'ha deslliurat de l'avorrida esclavitud a què t'havia sotmès l'escola.
Aquest mateix efecte, però multiplicat unes quantes vegades, va ser el que es va produir quan vaig arribar a aquell institut de Kuala Lumpur, i al cap de poc hi havia unes 150 preadolescents rodejant-me disposades a ensenyar-me tot l'edifici, totes les classes i totes les activitats per tal d'aprofitar aquella meravellosa oportunitat. Des dels balcons em bombardejaven preguntes, em demanaven que repetís el meu nom una vegada i una altra, i em responien tantes coses simultàniament que el meu cervell era incapaç d'assimilar la informació. Però, evidentment, un caos d'aquesta magnitud no passa desapercebut (de fet, sorprèn que no vinguessin les forces especials o una cosa així), i al cap de poc van començar a aparèixer professores que no es podien creure el que veien i que es van disposar a pacificar l'escola tan ràpidament com van poder. La veritat és que no es van enfadar amb mi, perquè al cap i a la fi no havia fet res excepte entrar en un lloc on no havia d'entrar, i tothom sap que aquest és precisament el tipus d'error que cometen els pobres turistes innocents. El que sí que van fer va ser fer-me fora (amablement però amb fermesa) de l'institut, posant punt final, de manera bastant abrupta, al meu episodi als instituts de Kuala Lumpur.
La resta de la meva estada a la ciutat no va ser pas menys interessant, tot i que, això sí, potser una mica menys intensa. Vaig visitar el barri xinès, per exemple, i també vaig cometre el lamentable error d'agafar un tren quan em pensava que estava agafant un metro, i vaig acabar a uns quants quilòmetres de la ciutat i sense més remei que tornar a peu (cosa que també va ser divertida, ben mirat). O, per mencionar algun altre detall interessant, vaig aconseguir colar-me en una torre molt alta i molt famosa i amb una forma clarament poc estable que, no obstant, s'aguantava força bé pels aires. En definitiva, va ser una estada divertida però no molt llarga, ja que cada vegada em quedaven menys dies i no volia acabar el meu viatge en una capital enorme i grisa (sense ànim d'ofendre els kuala-lumpurencs, però és que totes les capitals són així).
Haver de decidir, des de Kuala Lumpur, quin lloc visitar de tot Malàisia (sobretot sabent que serà l'únic o dels únics que tindras temps de visitar) no és fàcil. Jo no en tenia ni idea, francament, però em van recomanar molt efusivament que anés a visitar una illa que es deia Tioman. Em van repetir tantes vegades que era una illa tranquil∙la i amable, que, impulsat per l'estrès de Kuala Lumpur, no m'hi vaig poder resistir. I la veritat és que no va ser mala elecció. Aquella illa pacífica i agradable era quasi tot el que es podia demanar després d'uns dies tan intensos a KL, i certament no vaig trigar a conèixer la major part de la gent de la zona on havia arribat. Pel que vaig saber després, l'illa era bastant gran i tenia zones molt diferents. Per exemple, hi havia una mena de poble o ciutat que no tenia res d'especial, asfaltat i tot, que fins i tot tenia un aeroport. Però, en canvi, la zona on vaig arrivar va resultar ser realment particular, i em va recordar una mica Tonsai, que era l'illa que més m'hvia agradat d'aquell viatge. De seguida em van advertir que vigilés, si és que decidia dormir a la platja, perquè hi havia salamandres. Jo vaig assegurar que vigilaria, sense preocupar-me en absolut, amb la valentia que sorgeuix de la completa ignorància; perquè la veritat és que, abans de la meva visita a Tioman, ni tan sols hauria pogut dibuixar una salamandra. Si hagués hagut de respondre a la pregunta «què és una salamandra?», m'hauria trobat en serioses dificultats per aportar alguna dada consistent excepte que eren, en la mevia imaginació, una mena de sargantanes de colors. I no havnet vist mai una salamndra, em vaig soprendre profundament quan em vaig trobar amb el que jo catalogaria de «cocodril de dimensions moderades» perseguint un gat que fugia desesperadament amb aquella velocitat que només adquireixes quan saps que corres per salvar la vida.
L'escena, bastant inquietant, em va donar una visió molt més realista dels perills que poblaven l'illa de Tioman, i puc assegurar que aquella nit vaig penjar l'hamaca força més amunt del que l'havia penjada anteriorment.
El cert és que l'illa de Tioman em va portar moltes coses a part d'una idea més exacta de les salamandres sud-asiàtiques. La zona de l'illa on em trobava, que era la més recòndita, era plena de gent amb molt poques ànsies turístiques, que de seguida em van caure realment bé. Vaig trobar gent amb qui intercanviar llibres i vaig conèixer la gent de l'illa, que incloïa una quantitat sorprenentment abundant de nens. Semblaven molt simpàtics, però no eren singapuresos i el seu idioma no era l'anglès; i quan no pots parlar amb ells, les relacions amb els nens sempre queden bastant limitades, encara que els vaig poder ensenyar a fer anar la cadira de rodes i els vaig portar amunt i avall muntats a dalt de la cadira.
No hi va haver un dia que no conegués gent, i a les nits era convidat (i, de fet, gairebé arrossegat) invariablement a l'única festa de la zona (no crec que hi hagués prou gent per celebrar-ne més d'una). Aviat l'hamaca va quedar oblidada entre dos arbres, i vaig quedar-me a dormir a casa d'un home de l'illa que em va oferir casa seva.
Els dies passaven de pressa, i probablement m'hauria quedat uns quants dies més si no hagués conegut uns turistes que, sorprenentment, no eren occidentals. Eren una família de Malàisia que havia passat les vacances a l'illa i que se n'anaven cap a casa l'endemà.
Els vaig conèixer de casualitat, menjant en un dels restaurants de l'illa on m'acostumaven a convidar; jo aquell dia estava sol, menjant, i ells estaven a la taula del costat parlant alegrement. I una cosa va portar a l'altra, de manera que al final vam acabar parlant i explicant-nos respectivament què hi feiem, allà. Va ser així com la mare (que de seguida vaig descobrir que tenia un control ferreny sobre tots els membres de la família) va convidar-me a passar uns dies a casa seva, i vaig decidir acceptar la invitació.
I després d'un dia sencer en cotxe, realment esgotador, em vaig trobar al davant d'una casa enorme i moderna en un poble del qual no sabia ni el nom (tot i que futures investigations em van fer arribar a la conclusió que es tractava de Melaka). L'opulència amb que es vivia en aquella casa, en contrast amb la resta de Malàisia (on la gent no es moria de gana, però vivia humilment), em va fer venir bastants interrogants sobre qui devia ser aquella família, fins que finalment vaig descobrir que la mare era ni més ni menys que una de les ministres del govern del país. Sincerament, l'única cosa que m'incomodava era el fet que tenien una criada, que vivia a la casa i que els ho feia tot, el menjar, la neteja, etc. Treballava les vint-i-quatre hores, vivia amb ells permanentment, i la veritat, no sabia què pensar-ne. Mai havia conegut ningú que visqués i trballés com a criat, sense tenir pràcticament vida pròpia, i no em va agradar quan ho vaig veure. La veritat és que no semblava infeliç, i suposo que hi devia haver infinitud de feines pitjors, però en fi . . . cadascú té les seves manies, suposo, i a mi el fet que tinguessin criada sempre em va desagradar.
Excepte aquest detall, la resta de l'estada que hi vaig fer va ser genial, sobretot perquè ens trobàvem en l'època en què se celebrava l'equivalent local d'una festa major, i tot estava ple d'actuacions i festes.
Els does dies següents vaig conèixer Malàisia molt millor del que l'havia conegut fins aleshores, i vaig poder tastar tota mena de menjars locals per insistència de la mare d'aquella família. Però, per més que ho intentés, res no aconseguia camuflar l'inevitable: el meu viatge s'acabava. Si no és que volia quedar-me a viure a Malàisia, començava a quedar-me francament poc temps per tornar cap a Bangkok i agafar l'avió.
Tornar va ser molt mes dur que en qualsevol viatge anterior, i tampoc tinc gaires ganes d'entrar en detalls, perquè la mateixa aura de nostàlgia que em rodejava va fer que no em passés res de gaire interessant en el viatge de tornada (que, a part, va ser força breu). El cert és que mai havia estat tant de temps seguit viatjant, i sentia que ja no podria tornar a viure d'una manera normal. Haver-me de llevar cada dia a la mateixa hora per anar al mateix lloc se'm feia tan inconcebible com aprendre a volar, però sabia que de moment no tenia altra elecció que tornar . . . encara que, lentament però inexorablement, s'acostava el dia que sí que la tindria. Aquest dia, que ara ja ha arribat, era, suposo, el que va aconseguir que mantingués la voluntat suficient per no fugir corrent en la gairebé eterna visita per múltiples aeroports que em va acabar tornant a Barcelona.
Europa: Alemanya, Bèlgica, França i Escòçia
Estiu del 2007, Descobrint el «Cadiraestop»
Una de les proves que el temps és inexorable (i, definitivament, una mala persona) és que no només va arribar el dia en què vaig poder marxar cap a Tailàndia; també va arribar el dia en què vaig haver de tornar a casa. Després d'un viatge que havia acabat durant dos mesos sencers i que s'havia estès per un parell de països més a part de Tailàndia, de cop i volta em trobava a Catalunya, a Esparreguera, a la casa de sempre i sense necessitat de dormir a cap parc ni a cap platja.
I el més curiós és que, en tornar del viatge per Àsia, perquè ja no em quedaven diners per volar-hi. Però, tot i que no tenia diners, el que sí que em quedava era temps: aproximadament un mes abans no comencés el segon curs de batxillerat.
Va ser aleshores quan vaig reflexionar, i vaig decidir que havia de trobar algun nou repte que pogués convertir un viatge per Europa en una avenutra mínimament decent. Vaig començar a buscar idees, però la veritat és que les coses estaven difícils. Les barreres arquitectòniques eren una broma, o un repte divertit en el millor dels casos. Dormia als parcs, a les platges, a les estacions de tren o a casa de gent. Sabia colar-me fins i tot als vaixells. Després del viatge d'Itàlia i Grècia, d'un any de viatges per Europa i de dos mesos per Tailàndia, jo diria que la meva confiança era absoluta.
Però la veritat és que encara faltava una cosa: a l'hora de viatjar d'una ciutat a una altra, em veia obligat a triar entre pagar o no, i malauradament, el pressupost m'obligava a orientar-me per la menys legal de les dues alternatives.
Colar-se és divertit i emocionant, esclar, però d'alguna manera t'impedeix gaudir amb absoluta llibertat del viatge: saps que estàs fent una cosa que (ni que sigui remotament) està malament; estàs pendent del revisor, has de mantenir-te en un cert estat d'alerta, i sents una certa aprensió cada vegada que has d'agafar un transport, per molt que sàpigues que aconseguiràs arribar on vols.
En definitiva, era un obstacle que calia eliminar per viure plenament els viatges, i sempre havia intuït com aconseguir-ho. En una sola i mítica paraula: autoestop.
No cregeu que els meus dubtes eren gaire diferent dels que tindria qualsevol altra persona: com carai es fa autoestop en realitat? És realment possible avui en dia? On se suposa que m'haig de parar a aixecar el dit?
Bé, com que m'agraden bastant els mètodes directes, i semblava emocionant, vaig decidir que l'única manera de descobrir-ho era provant-ho directament. Vaig agafar un avió de 15 € cap a Frankfurt, i vaig decidir que un cop toqués terra alemanya el meu únic mètode de transport serien els cotxes.
I si no ho aconseguia, m'hauria de quedar a viure a Frankfurt.
La motivació sempre és important.
Frankfurt, Alemanya
Quan vaig pujar a l'avió, no vaig trigar a reconèixer una de les hostesses de vol (cosa que em va fer pensar que potser estava començant a viatjar una mica massa sovint), la cara de la qual es va convertir en una màscara de pur terror només veure'm.
Sí, era «aquell», el que no deixa que el portin en braços per pujar les escales de l'avió i que, en canvi, prefereix pujar-les ell mateix encara que el color dels seus pantalons s'enfosqueixi lleugerament en el procés. El qui insisteix a anar ell mateix fins al seient i es limita a saludar amablement els passatgers que se'l miren amb cara de no entendre res. El qui no avisa el servei especial perquè el portin a l'avió en un autobús particular, sinó que es limita a pujar d'un salt a l'autobús normal (tot i la mirada d'horror del conductor). En definitiva, el qui acostuma a convertir l'ordre i la meticulositat d'un aeroport en un caos sense precedents. Aquell.
Uj cop em vaig asseure al meu lloc, les hostesses es van apartar mentre murmuraven alguna cosa com «atenció, atenció, codi d'alarma, repeteixo, codi d'alarma!» i s'acostava una hostessa amb cara de tenir un rang superior a les ltres i amb la clara intenció de fer-me entendre (no gaire amablement, però us asseguro que no l'hi vaig tenir en compte) que no era normal anar arrossegant-se per terra fins al seient.
Me la vaig mirar amb una cara somrient durant tot el seu discurs (ja fa molt de temps que em vaig immunitzar contra aquesta mena de converses, i ara ja només m'inquieten quan crec que poden tenir la intenció d'obligar-me a baixar del mitjà de transport que estigui utilitzant), i fins i tot vaig fer unes quantes temptatives al diàleg.
Per exemple, vaig intentar mencionar detalls com que era jo qui anava per terra, no pas ella, i que, igual que jo no dic a ningú com ha d'anar d'un lloc a l'altre, estaria bé que fessin el mateix amb mi.
També vaig intentar destacar uns quants raonaments contradictoris, com el fet que suposadament no em deixin anar pel terra perquè «es preocupen per mi», però que en canvi aquesta gran preocupació no smebli implicar cap interès per la meva llibertat d'acció o la meva independència.
En fi, com ja sol passar de vegades (ei, consti que no sempre), el diàleg no va donar gaires bons resultats, i jo vaig afegir una anotació mental per preparar-me i sortir disparat cap a les escales tan bon punt obrissin les portes després d'aterrar, no fos cas que tingués la intenció de fer-me baixar en la cadira especial. És que, francament, a les coses o se'ls afegeix una mica d'emoció o es tornen profundament avorrides a còpia de repetir-les; i anar en avió no és cap excepció.
Canviant de tema, a part de passar-m'ho bé amb les meves aventures particulars amb els avions i el seu personal, el trajecte que vaig fer també va presentar un altre gran avantatge: vaig fer una amiga, una noia que anava al meu costat i que vivia a prop de Frankfurt, amb la qual vaig començar a compartir les meves inquietuds relacionades amb l'autoestop.
Sempre va bé contrastar opinions, i, a més a més, amb el temps he anat descobrint que en fer-ho et pots trobar sorpreses d'allò més agradables. En aquest cas, la noia tenia espai de sobres al seu cotxe, i es va oferir a deixar-me en algun lloc que m'anés bé per començar a fer autoestop. No tenia ni idea de quin lloc «m'anava bé», però tot era millor que quedar-se a l'aeroport, així que li vaig agrair l'ajuda i al cap de poc d'haver aterrat ja érem al seu cotxe.
Se'm plantejava un problema complicat: de tots i tots els llocs que té carretera, quin és el millor lloc per posar-se a fer autoestop? Seria preferible un tram de carretera llarg, perquè el conductor tingués temps de veure'm? O potser si li donava tant de temps per pensar decidira que ja m'agafaria algú altre, i per tant era millor agafar-lo de sorpresa en passar un revolt? Si trobava un bon lloc on els cotxes tenien espai per aturar-se i recollir-me, què era millor, posar-me al davant o al darrere d'aquest espai?
Sincerament: no en tenia ni idea. I com que no tenia prou informació, vaig decidir que no calia capficar-s'hi gaire. Per molt que hi pensés acabaria depenent de la sort, de manera que més valia lliurar-s'hi definitivament i deixar de donar-hi voltes. En altres paraules: com que tenia son, em vaig posar a dormir.
Afortunadament, la meva relació amb la sort sempre ha estat bastant íntima: parant-m'hi a pensar, sempre l'he considerat com una d'aquelles tietes que només veus un cop a l'any i que estan tan contentes de veure't que t'acaben omplint de regals que després no saps quan fer servir. I evidentment, contenta després de les ultimes setmanes sense veure'm, la sort no em va fallar: després de més d'una hora dormint tranquil∙lament al cotxe, em vaig despertar de sobte i vaig veure que havíem parat en una estació de servei de l'autopista. Feia bastant de sol, i hi havia una zona amb herba i taules una mica més enllà; i com ja he dit, tenia son, així que la temptació d'estirar-me a la gespa va ser massa gran per combatre-la: vaig decidir a la meva amiga que aquell lloc em semblava perfecte per fer autoestop, i la vaig convèncer que se n'anés sense preocupar-s'en més.
Què faries, tu, si et trobessis en un lloc perdut, més o ments pels voltants de Frankfurt, sense ningú a la vista i amb un sol i una gespa que et demanen a crits que t'hi estiris? Doncs jo, el primer dia del meu viatge, ho vaig veure claríssim: una migdiada.
En despertar-me, el sol s'anava ponent, i alguna mena d'instinct em va comentar discretament que fer autoestop a la nit requeriria un nivell de pràctica bastant més alt del que tenia en aquells moments.
Hi havia cotxes aparcats i d'altres que paraven de tant en tant, però la veritat és que no m'importava: tenia temps més que de sobres, i en un dia ja havia aconseguit bastant. No serveix de res fer les coses quan saps que no podràs aconseguir-les, així que vaig decidir que el millor seria anar a dormir d'hora i estar preparat per a naar a totes l'endemà.
Pel que es veu, la decisió va ser encertada, ja que l'endemà estava destinat a ser un bon dia, i ho vaig saber des del moment en què em vaig despertar.
He d'admetre que al principi no sabia què carai fer: vaig parar-me amb cara vacil∙lant a fer autoestop a la sortida de l'àrea de servei, però ni jo mateix tenia molt clar el que feia, i aquestes coses es deuen notar, perquè tots els cotxes passaven de llarg sense miraments.
Al cap d'una estona (poca per als estàndards de l'autoestop, encara que aleshores no m'ho semblava) vaig decidir que com a mínim m'havia d'assegurar que anava en la direcció adequada, i vaig demanar un mapa de carretera. Aquell va ser, suposo, el màgic moment en què totes les peces van encaixar, i vaig entendre l'autèntic secret per fer autoestop a altes velocitats.
El fet és que, en demanar el mapa, i sense ni tan sols cap intenció inicial per part meva, una cosa va anar portant a l'altra i vaig acabar al cotxe de la parella que m'havia ensenyat el mapa, movent-me (ah, quina felicitat que sent l'autoestopista quan finalment es posa en moviment) per la carretera, a tota velocitat. On era, el secret? Com ho havia fet? La resposta era molt senzilla: parlant. Parlar, una cosa que no podia pas fer a distància i amb el dit aixecat, havia marcat la diferència. Havien vist que era una persona normal, ens havíem conegut, ens havíem caigut bé, i arribats a aquest punt havien desaparegut totes les fronteres. El viatge i les aventures començaven, i semblava que finalment havia descobert com fer autoestop . . . a la meva manera, esclar.
*
De: Albert
Per a: Casa
Enviat: diumenge, 19 d'agost de 2007
[. . .] Aquest viatge, que promet ser inesperadament interessant, no podria haver començat millor. Només fa dos dies que sóc aquí, i ja podria explicar un munt de coses. I és que, per començar, finalment he vist la llum. Finalment he entès quin és EL mètode, LA manera de viatjar. En una dolça paraula: «cadiraestop». Enrere han quedat ja els temps del vell atoestop, else viatgers solitaris en una carretera aixecant un dit feble, la gent temorosa passant de llarg. Ha arribat l'època del cadiraestop.
Parlem del cadiraestop. Hi ha un element clau: les «àrees de servei». Aquestes àrees son llocs que hi ha a la carretera, on la gent que fa un trajecte llarg s'atura per menjar, anar al lavabo i totes aquestes necessitats biològiques que tenim els humans. Esclar, per a un cadiraestopista, això és molt semblant al paradís. I és que el cadiraestopista no és sinó un autoestopista que ha entès que passar de llarg és molt més fàcil que dir «no». En lloc d'esperar que algú mostri la seva bondat interior per inspiració divina, per què no ajudar-los en tan noble tasca? Doncs la conclusió òbvia és que, per al bé dels altres (ja que en fer una bona acció se sentiran persones millors i seran més feliços), el cadiraestopista els va a preguntar personalment on van i si el poden portar. L'únic requisit indispensable és una perillosa manca de timidesa, i l'anomenada cadira de rodes. La resta funciona sola.
La gent diu que quan fas autoestop no t'agafen, o que és molt dificil que ho facin, i en contra d'aquesta afirmació tinc una única i simple resposta: a mi sí que m'agafen, i als autoestopistes que he anat coneixent aquests dies també.
Un altre inconvenient que he sentit a mencionar són els perills que corre l'autoestopista. Sobre això, o bé tots els violadors i psicòpates en sèrie se n'han anat de vacances (què passa, també han de fer vacances, no, questa gent?) o simplement no existeixen. Fins ara els qui m'han recollit han estat famílies acollidores, parelles simpàtiques i altres persones amigables. De fet, no és que no hagi gastat diners, no: és que n'estic guanyant. En dos dies, m'han regalat 20 €, i jo n'he gastat . . . 3.
El resultat: em sobren diners. De fet, amb això, juntament amb una nova estratègia que estic practicant, m'estic plantejant la idea de marcar-me l'objectiu de tornar a casa amb exactement els mateixos diners amb què vaig sortir.
A part, només cal mirar-se el desplaçament que he fet en pocs dies: de Frankfurt a Bèlgica, i això que el primer dia m'el vaig passar gairebé tot dormint, perquè tenia una son que em moria. I és que quan fas autoestop, les opcions són il∙limitades: si no fos perquè em fa il∙lusió anar a veure l'Arnau a Luxembourg, ara podria ser a Amsterdam, podria ser a Brussel∙les, i podria ser a camí de Paris. Totes aquestes opcions se m'han ofert, i això només en . . . quant? Trenta-sis hores? Us ho dic, d'aquí a una setmana podria ser a Txetxènia.
A més, independentment de l'autoestop, la meva sort no acaba aquí.
Vosaltres em vau prevenir contra tal quantitat de pluges, tempestes i inundacions que no m'hauria sorprès trobar-me una alemanya dominada pels calamars gegants. En canvi, he trobar un solet amable i timid, i unes temperatures perfectes, d'aquelles que penses «oh, si es pogués quedar així tot l'any, el món seria un lloc millor». A més, sembla que el clima m'ha agafat simpatia, perquè estem perfectament coordinats. Aquests dos dies només ha plogut dues vegades: mentre dinava ahir, en un bar (dinant a cobert per primera vegada, ja que les altres vegades he menjat entrepans i coses així a l'exterior), i ara mateix, mentre escric, també a cobert. I tots sabem que quan acabi d'escriure haurà deixat de ploure, màgicament. Simplement, en comparació amb Àsia, Europa és com un gosset domesticat, i ho sap. Ja ni tan sols intenta amagar-ho.
El que sí que he après és que un mapa de carreteres, per fer autoestop, no és una mala idea (té la seva lògica). No m'en compraré un fins que no hagi guanyat una mica més de diners, però per al pròxim viatge per Europa ho haig de fer. Les carreteres, un món misteriós pel qual mai m'havia hagut de preocupar, m'han obert les portes i he descobert que no són tan complicades. Bàsicament és com un laberint molt gran, i has de trobar el camí més curt per arribar on vols. Quan algú s'ofereix a portar-te, calibres les opcions, avalues si el recorregut que t'ofereix val la pena, si avances o no. És molt divertit, i acabes en cada poble que al∙lucines: mai havia estat tan conscient de la quantitat de pobles perduts que hi ha al món, i de la mà de gent amable disposada a portar-te en cotxe que viu en cadascun d'aquests pobles, però ara ho sé i és clar que aprofitaré aquest coneixement.
I bé, els propers dies, crec que me n'aniré a França (o potser cap a Holanda, depèn de com vagi la cosa), i així ja aniré acostant-me cap a casa. Però vaja, per sort encara falta molt per tornar, i he de seguir viatjant.
De moment crec que això es tot . . .
AH, I VISCA EL CADIRAESTOP!!!!
Bèlgica (Sí, deixem-ho en Bèlgica)
Arriba el dia, tard o d'hora, que descobreixes l'autoestop. No sóc ni el primer ni l'últim que s'ha quedat mirant la seva pròpia mà sense creure's que amb un sol dels dits sigui capaç d'aturar tres tones de metall en ple moviment. I quan arriba el dia en què ho comproves, t'adones que acabes d'entrar en un món d'inassolibles possibilitats. Poder anar a qualsevol lloc, en qualsevol moment, sense haver-se de preocupar per horaris ni avions ni trens, és un privilegi; però al mateix temps també és un dilema, i fa que sigui realment difícil elegir un lloc concret.
Ets a Alemanya i s'atura un cotxe que es dirigeix cap a Brussel∙les, i penses: «Per què no? Mai he estat a Brussel∙les, segur que deu estar bé». Però quan ja ets a mig camí i t'atures per descansar, un altre cotxe et comenta que es dirigeix a Polònia, i et dius «Carai! Polònia deu ser increïble, i segur que hi ha molts menys turistes que a Brussel∙les!», i quan ja estàs a punt de pujar al cotxe cap a Polònia t'adones que tornaràs exactement pel camí pel qual havies vingut, cosa que et fa sentir lleugerament estúpid. En definitiva: quan fas autoestop has de tenir clar el lloc on vols anar, o no acabaràs anant enlloc. Aquesta és una de les màximes que no vaig trigar a aprendre durant el meu viatge per Europa, i per això vaig acabar marcant-me un objectiu final: Luxembourg, on estava passant les vacances l'Arnau, un dels meus millors amics de Catalunya.
Des de Frankfurt, el camí cap a Luxembourg hauria hagut de consistir en una línia recta quasi perfectament horitzontal, però les coses es van anar torçant (literalment) a cause de la meva total ignorància en matèria d'autoestop.
Els problemes (o la diversió, depèn de com t'ho miris) van començar quan vaig marxar de la paradisíaca àrea de servei en què m'havia deixat la noia de l'avió, per dirigir-me cap a terres ignotes en el cotxe d'una parella d'alemanys, que em va deixar en una altra àrea de servei als voltants de Colònia, i des d'alla vaig empalmar directament amb un altre cotxe fins a ser abandonat en un poblet anomenat Verviers. La idea de parar en un poble em va semblar perfectament lògica i coherent d'entrada, però quan el cotxe se'n va anar vaig començar a veure les coses força menys clares. Tot havia anat molt bé mentre m'havia mantingut en àrees de servei, parlant personalment amb la gent i demanant si em podien portar, però l'apartat d'aixecar el dit encara no l'havia posat en pràctica i, francament, no em semblava que allò hagués de funcionar. On se suposava que m'havia de posar a fer autoestop? Enmig del poble? Tot i que no tenia ni la més mínima idea de fer autoestop, la idea em semblava ridícula, i estava gairebé del tot segur que, als conductors de cotxes, també els ho semblaria.
Així que, recordant que en les àrees de servei tot havia funcionat perfectament, vaig decidir que l'únic que em calia era estar en una autopista, i em vaig dirigir altra vegada cap allà.
El meu pla, com es pot veure, era gairebé impecable. Només estava cometent un petit error sense importància, que vaig descobrir molt més endavant. I és que, evidentment, mai em va passar pel cap el detall que caminar per una autopista pogués ser prohibit. Aquella sola idea, si me l'hagués plantejat (cosa que, per què ens hauriem d'enganyar, no vaig fer), m'hauria semblat ridícula: les autopistes tenen uns caminets dissenyats expressament perquè hi caminin els vianants, i mai se'm va acudir plantejar-me que aquells bonics camins (amb baranes i to) fossin exclusivament decoratius.
És com posar fonts en un desert amb un cartell que digui «és prohibit de beure-hi», o com regalar-li a algú una Playstation 3 i dir-li que només se la pot mirar.
Per això sempre he pensat (encara ho penso) que, ateses les circumstàncies, quan em vaig internar en les profunditats de l'autopista tampoc estava cometent una falta tan terrible, però, desafortunadament, la policia no va estar d'acord amb mi.
23 d'agost
[. . .] Sortint de Verviers, estava jo tan tranquil, intentant trobar un cotxe per seguir avançant, quan de sobte ha aparegut un cotxe de la policia que ha aparcat precisament al meu davant. D'entrada he pensat que potser a Bèlgica la policia és tan amable que recull els autoestopistes, però en veure les cares que s'acostaven cap a mi no m'ha quedat cap mena de dubte que les coses no anirien bé; i si al llarg dels meus viatges ja he tingut problemes amb hostesses i revisors de tren, la policia semblava encara menys tolerant cap a les meves peculiaritats que tota la resta junts.
Sincerament, no entenia què coi hi feia, allà, la policia; mentalment anava repassant el contingut de la meva motxilla per confirmar que no portava armes de foc, substàncies il∙legals, passaports falsos, virus mutògens o qualsevol altra cosa d'aquestes que tant desagraden a la gent escrupolosa; però el meu equipatge era tan inofensiu com semblava; aleshores, què hi feien, allà, i per què se'ls veia amb aquella cara tan poc tranquil∙litzadora?
Ja sabem que el diàleg acostuma a fer meravelles, així que amb el meu precari francès he intentat transmetre la idea general que em trobava perfectament, que tot anava genial i que si em feien el favor d'apartar-se seguiria fent autoestop sense molestar ningú, i molt menys a ells. Però el meu petit discurs ha estat rebatut amb una mirada de «t'estàs quedant amb nosaltres, col∙lega?», i una veu freda i buida d'emocions m'ha demanat el passaport. Evidentment, tot seguit li he donat el passaport, esperant que les coses millorarien si feia exactament el que em demanaven, però ha resultat que el passaport era precisament la prova que m'inculpava del meu horrible crim: ser menor d'edat. La tranquil∙litat se m'anava esvaint a mesura que els policies em deixaven clar que trobar un discapacitat menor d'edat fent autoestop a la seva autopista no els havia fet cap gràcia, i d'alguna manera he començat a visualitzar imatges meves essent repatriat de tornada a Barcelona. D'on carai vindrà aquesta obsessió de no deixar que cadascú faci el que li doni la gana?
El cas és que els dos policies han començat a parlar pel telèfon i pel walkie-talkie, mantenint converses que semblaven cada vegada més serioses i desfavorables cap a la meva persona (tot i que el meu francès no em permetia entendre-les del tot), i al final se m'ha acudit suggerir que podien trucar als meus pares, si ho volien, perquè el meu pare sí que parla francès. Sorprenentment, ha semblat que la idea els agradava bastant, i els he donat el número de casa mentre intentava descobrir desesperadament on carai s'havia amagat la meva bona sort.
Si una cosa no he oblidat és el meu agradable encontre amb la policia belga. Recordo que els minuts passaven a un ritme desesperant mentre esperàvem que el quarter general de la policia interrogués i torturés tota la meva familia, i després decidís si calia enviar-me a un orfenat belga o sortia més a compte vendre'm directament a la «màfia russa».
Pel que he arribat a saber, la principal sospita de la policia belga era que jo m'hagués fugat de casa, i parlar amb els meus pares (que van adoctrinar ferventment els pobres policies, com acostumen a fer amb qualsevol que els pregunta què se suposa que faig viatjant sol) va millorar notablement aquest aspecte. Segons em van explicar quan vaig tornar a casa, la conversa va anar més o menys així.
Policia: El señog Alexandge Casals? (Veu tranquil∙la i segura. Nivell de confiança del policia: 10 sobre 10.)
El meu pare (Àlex): Sí, soy yo, yo soy el padre de Albert. ¿ALBERT ESTÀ BIEN???!!! (Veu de pànic davant de la trucada d'un policia, que generalment són els que solen comunicar defuncions. Nivell de confiança del meu pare: 0,0001 sobre 10.)
P: Sí, sí, no se pgeocupe, le llamamos pogque..
A: ¿Pero Albert ESTÀ BIEN?????
P: Sí, sí, yo le . . .
A: ¿Pero està bien DEL TODO, no tiene ningún problema ni NADA DE NADA????
P: No, de vegdad, es que estaba haciendo autoestop, es menog de edad y tan lejos de su casa, que queguíamos configmag que viaja con el consentimiento de sus padges.(Veu severa, esperant la sorpresa i la desesperació en saber que el fill viatja sol i abandonat. Nivell de confiança del policia: 10 sobre 10 . . . però per poc temps.)
Cal aclarir que, en aquest instant precís, la conversa canvia dràsticament en introduir l'últim element que cal al meu pare per comprendre la situació, que és la següent:
Elements:
a) Policia belga de carretera, que parla molt poc espanyol.
b) Que es troba un menor d'edat viatjant, viatjant SOL i, oh, DISCAPACITAT.
c) Motiu de la trucada: descobrir si els pares saben on és el seu fill.
d) Dubte no declarat del policia: seria possible que viatgés AMB PERMÍS DELS PARES??!!
Objectius:
a) Confirmar absolutament i inapel∙lablement l'autorització paterna del viatge.
b) Intentar fer entendre al bon policia belga com és possible que els pares deixin viatjar al seu fill.
A: Me ha dicho que era de la policía belga. ¿De la zona francófona de Bélgica?
P: Sí señog.
A: ¿Habla usted francés, entonces?
P: Oui, monsiuer . . .
(A partir d'aquí el diàleg hauria seguit en francès, però el tradueixo i per això el policia deixa de tenir aquest accent tan peculiar i graciós alhora.)
A: Ah, perfecte, així li podré explicar millor el tema. (Veu segura i tranquil∙la, en francès. Nivell de confiança del meu pare: 12 sobre 10.)
P: Sí? (El canvi sobtat en la veu desconcerta lleugerament el policia. Nivell de confiança: 8 sobre 10.)
A: Veurà, l'Albert ja fa força temps que viatja, sempre sol i sempre amb la cadira de rodes. I nosaltres no és que no ens hi amoïnem, però des que hi va, per cert a conseqüència d'una leucèmia que va patir als cinc anys, hem intentat fer-lo el més atònom i independent possible.
També li hem ensenyat a no tenir por de les dificultats justament perquè va amb cadira de rodes, i vostè sap que el món no està precisament adaptat per a aquestes persones . . .
P: . . . Sí, té tota la raó . . . (Aconsegeuix afegir el policia, enmig del sobtat torrent d'explicacions, mentre nota que la seva concepció mental dels fets tremola perillosament. Nivell de confiança: 4 sobre 10.)
A: El que passa és que potser hem estat massa eficaços, i ja en pot veure el resultat . . .
P: És que és molt difícil educar els fills . . .
A: És clar que, què té de dolent que es diverteixi una mica per Europa? Al cap i a la fi, l'Albert va caure malalt als cinc anys, i per això mai va poder gaudir d'una infància com cal . . .
P: Vaja, jo, em sap greu . . . (balbuceja el policia, que comença a sentir autèntics remordiments per haver gosat destorbar els meus pares amb una trucada tan banal.)
A: Oh, no, tranquil. El que compta és que, com que vam aprendre com n'és de fugaç, la vida, ara intentem que visqui tota la felicitat que pugui, ja que no va poder-la tenir de petit. La vida en un hospital, als cinc anys, és tan dura . . .
(El policia fa esforços per contenir les llàgrimes mentre es pregunta com se li podia haver acudit dubtar de la veracitat de les paraules del pobre nen en cadira de rodes, que encara està detingut a la carretera.)
P: No, no, si l'entenc perfectament i m'en faig el càrrec. No sé si jo seria tan valent com vostè en les mateixes circumstàncies, però ho trobo una actitud exemplar.
A: M'en alegro, que ho entengui. I, per cert, amb els nervis dels primers moments no li he agraït que m'hagi trucat. Això demostra la seva preocupació pel meu fill, i em tranquil∙litza molt respecte a l'estada de l'Albert al seu país.
P: Oh, gràcies, només complim el nostre deure.
A: Bé, doncs gràcies un altre cop. Bon dia.
P: Bon dia, senyor, i discupli per haver-lo preocupat.
Pel que es veu, l'emotiva conversa (juntament amb la confirmació dels segells del meu passaport, que demostraven que ja havia estat per mitja Europa i per Àsia) va ser massa per al pobre policia, que no va poder resistir la vergonya i es va disculpar formalment pels contratemps que havia ocasionat.
Va ser aleshores quan, veient que les coses anaven tan bé, vaig decidir que havia arribat el moment d'obtenir algun benefici dels policies que m'havien fet perdre la tarda i havien retardat el meu viatge injustament. No ho sé. Admeto que potser sí que em vaig passar una miqueta, però és que una cosa va anar portant l'altre, i abans que me n'adonés vaig descobrir que tenia tres policies fent autoestop per a mi.
És clar que el que aquells policies entenien per «fer autoestop» no es limitava exactament a aixecar el dit i esperar; era un autoestop bastant més . . . actiu, que diguéssim: els molt bèsties van bloquejar l'autopista i, a continuació, van començar a aturar els camions un per un, preguntant-los si anaven cap a Luxembourg amb la clara intenció d'enviar-me amb el primer camió que tingués la mala sort de respondre «sí».
Al final vaig cabar en un camió que parava a Malmedy, un poble de Bèlgica a mig camí de Luxembourg, que m'hi va portar en un silenci sepulcral mentre feia cara d'estar pensant: «Però qui carai deu ser aquest xaval? El fill del president? Un nen prodigi que porta al cap la vacuna definitiva contra el SIDA? Un comando dels SWAT de camuflatge??». Però el cert és que, tot i les incògnites del camioner, el viatge va transcórrer sense més incidents i aquell mateix vespre vaig arribar a la ciutat de Malmedy.
Un cop als afores de la ciutat, em vaig adonar que ja era força tard, i que començava a ser hora de plantejar-se un lloc per dormir. Tot i que tenia poca experiència, algun instinst primari em deia que fer autoestop a les fosques no seria gaire efectiu, i per tant valia més aprofitar i trobar un lloc on passar la nit.
El problema era que començava a ploure, i en aquesta ocasió no duia cap mena de protecció contra la pluja.
La situació es feia més i més desesperada per moments, però la veritat és que no em preocupava gaire. Si havia aconseguit convèncer la policia que em deixés en pau, la pluja no podia ser un rival gaire difícil, i veient que l'autoestop era físicament impossible (em trobava en una carretera morta per la qual no passaven ni formigues) vaig començar a caminar per trobar un refugi o un lloc on em pogués amagar de la pluja. En un lloc o altre s'havia de poder dormir tranquil, oi?
La veritat és que potser m'esperava una cova, un refugi natural o la copa d'un arbre buit per dins (el que sempre es veu a les pel∙licules, vaja), però em vaig trobar una cosa ben diferent: al cap d'una bona estona avançant, el que la providència em va acabar oferint va ser ni més ni menys que un monestir. No mes pregunteu què hi feia allà ( de fet, als constructors de monestirs ja els agraden els llocs apartats, no?), però a falta d'un lloc millor, calia conformar-se amb el que hi havia. A més, com que els monjos budistes i els monoteistes sempre han tingut un cert esperit de competitivitat amb les altres religions, vaig suposar que els catòlics també em convidarien amablement.
La veritat és que no va ser tan divertit, perquè eren monjos amb vot de silenci, i només podia parlar amb els treballadors del monestir; però, tot i això, la meva estada entre els monjos silenciosos va tenir el clar avantatge de proporcionar un llit i sopar calent, cosa que mai s'ha de rebutjar, i la poc usual oportunitat de pujar al campanar i tocar la campana (i, per a més emoció, l'única manera de pujar-hi era una escala vertical, per la qual enfilar-se era tan difícil com divertit!).
A part, qui no ha somniat durant tota la seva infància a viatjar i viure aventures que et portin a dormir en un monestir perdut a la muntanya? Ningú a part de mi...? Vaja.
