de La germana, l’estrangera

Maria-Mercè Marçal

El teu dolor:
la meva culpa, en el mirall
—mirall, repte que imanta uns ulls
de cega que em retornen, nus,
còdols de fona
clavats al mig del meu dolor:
la teva culpa en el mirall.
 
            La teva culpa:
el meu dolor en el mirall
—mirall, desert on interroga
els confins de la sorra, cega
endevina d’estralls,
obstinada i fidel, la meva culpa:
el teu dolor, en el mirall.



*

I sé que ets tu, i sé que no ets tu
la sang que xuclo d’aquesta ferida.
Recordes? Menstruaven les estrelles
i un crit de primavera temerària
tacava els llençols lívids de la por:
ja cap lleixiu n’esborrarà l’empremta.
¿Recordes, lluny, l’escampadissa boja
incruenta, bogal, roses enceses
del teu-meu sexe, entre la seda i l’ònix
—parany de melangies indomables:
Rellotge viu, contrallum d’hores foses
sense senyal, llunari i abraçada?
I ara que tu no hi ets, absurdament,
la sang se’m fa, absurdament, ferida.