El tren de Bagdad

Fa estona que corres per sota terra
travessant el túnel fosc del teu desig,
i el sotragueig suau del metro
et porta al cos d’hivern que tens
l’estiu i la calor de roba oberta
d’aquell viatge amb el tren de Bagdad
que va sortir impuntual i ple a vessar
de l’estació central d’Alep,
a Síria. Tercera classe:
vagons sense portes,
finestres sense vidres, seients de ferro,
camperols, soldats, gel·labes i turbants,
robes malgirbades, brunor d’or als colls,
braços, mans, veus, peus
descalços, tots fills d’Apol·lo,
diries. Amuntegament,
calors, molt poc espai:
hores de trajecte decidint si llepar o no
una gota de suor quieta
tan a prop teu que eres un arbre
arrelat en aquella única aigua.
Als lavabos dels vagons atrotinats,
sexe entre l’òxid i el mirall esquerdat.
Les rodes arrancaven guspires
als rails. “Perquè he vingut
a afegir-te’m a la set”
–va dir-te desajuntats els llavis.
L’amor és també una mena de velocitat:
amb la carícia, un paisatge
monòton de no-res esclata
de sobte en el verd d’hortes amb aljubs,
i al cim de la flor de la palmera
veus com arrenca l’ibis blanc el vol.

La via era la clenxa d’aquell paisatge calb:
el desert és un excés de buit,
un tros de cel caigut a l’inrevés
com un insecte que agonitza panxa enlaire.
Diuen que no té ni camins ni direccions,
que tot és esgarriar-se, però tots anem
segurs
cap als miratges: aigua imaginada
que crepita lluny com fusta seca
al fons d’aquest espai que no t’hi cap a la mirada.
Però és prou ample, per fi,
per a tots els besos no donats,
per a totes les carícies projectades en els cossos
que no t’ha ofert l’atzar,
per a tot el desig-llavor mai no arrodonit en fruita.
Els remolins d’aire estripaven la superfície del desert
igual que fan al mar
les aletes dels taurons.
El vent roent per les finestres
ficava sorra a fuetades:
travessàvem d’ulls clucs l’imperi de la llum.
Sota un sol metàl·lic
un vagó de cecs.

Arribàvem a la ciutat d’ar-Raqqa,
parada dels camellers de la ruta de Palmira
i on diuen que els poetes enamoraven els califes.
A l’estació, vestit a la turca i fes al cap,
l’aiguador servia aigua de dàtils
en un únic got per a la set de tots:
llàgrimes de palmera
per alegrar els colls secs –deia.
Un venedor m’oferí essència de flors,
mirra, aigües de gesmil, almesc,
olis de mareselva dels oasis,
pol·len perfumat, i en una ampolla,
neu del Líban.
S’ungia mans i braços i me’ls feia olorar:
quanta primavera pot suportar un cos?
Un noi repicava uns gots de vidre als dits de cada mà
i per demostrar que no es trencaven
en va llançar un amb força a terra:
“Intacte!” –cridava, i me l’oferia.

Desert endins,
el sostre del túnel que travessàvem era el sol,
una cintura descordada de llum líquida,
una paret que queia damunt nostre
sense acabar mai d’esclafar-nos.
Però de sobte el pont sobre l’Eufrates:
quin ull plorava aquell riu
que partia la set del desert en dues ribes?
del plaer de quin déu naixia?
quina llum paria sense dolor aquell blau?
I vas enfonsar-hi els ulls
per gaudir com les pedres nues
al fons de l
,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,a carícia de l’aigua
en la quietud i aquell silenci
entre la placidesa de les algues,
banderes de la lentitud.
Car de vegades tot se’t fa confús
com en aquella Síria en guerra
descrita per Ammià Marcel·lí en les Històries:
en tu també cremen castells,
s’enfonsen naus i moren prínceps.
Se t’extravien mortes de set
les tropes. En cap ciutat
no et sents segur i els camins
són vies entre camps d’arbres talats.
Demanes asil a qui, com tu,
ho ha perdut tot,
i des d’una finestra veus surar,
Eufrates avall, un cos inert
amb una sageta clavada al mig del pit.
L’amor que tenies.

Vam fer entrada a la ciutat de Deir ez-Zor:
s’estimen les ribes i els ponts són els petons.
Allà és tortura no complir el desig
i el riu fa cada cop més meandres
perquè no troba el mar. Mig nus,
nois color de fusta i cabells negres
saltaven de cap des del pont dels Francesos
i s’enfonsaven suaus a l’aigua
com fan les peülles dels camells
en la sorra de les dunes.
Alguns saltadors arrossegaven el pit pel fons
amb moviments lents entre bombolles,
i de plaer
el riu floria escumes.

A la soc de Deir ez-Zor
els beduïns oferien crancs del riu
i peixos en paneres: “Tot sense espines!”,
cridava amb veu forta un dels venedors,
i recolzava les mans brunes
al gel.
El vent feia voleiar als caps de les beduïnes
els mocadors de colors com abans els estendards
en les antigues reunions dels clans:
de nit al desert feien un foc
i competien a veure qui deia en vers
els mots que més eren com les flames.
El silenci era un escorpí a l’aguait
sota una pedra. La pluja
oferia a beure els seus mugrons.
Que no plou al desert és mentida:
si escoltes bé,
sota l’arena sents emergir l’aigua
cap a les arrels de les palmeres,
cap als pous, cap al frec dels cossos
i els gemecs rere les tendes i a les cledes
on descansen d’ulls insomnes
els camells.

Avançava el tren
per aquell paisatge desèrtic d’ull de cec,
només ça i lla un tamariu raquític,
arbustos amb flors sense color,
espines amb arrels.
I de sobte, al lluny,
la silueta del castell de Ràhab:
al segle IX el príncep abbàssida Ibn Taük
va construir-lo alt i poderós–va dir–
com la cintura de l’amant.
Mantenia el dia encès tota la nit
amb festes sumptuoses: torxes,
miralls, coixins de seda, i als tambors
mans d’esclaus númides, odalisques
amb vels i llentioles,
fruita en safates d’or i argent,
copes bolcades i rialles,
cossos com raïms que una mà esprem.
Que no plou al desert
és mentida. Els crits de goig
que sortien de la sala de banquets
feien més rodones les finestres.
A fora ploraven d’enveja els guardians
que patrullaven pels merlets.
De cop, un terratrèmol.
Cap crit. I el silenci
i el mateix núvol de pols d’ara
suspès damunt les runes.
Hom cerca entre les pedres
bocins d’aquells miralls on va quedar gravat
el goig. Encara ara
somniem el plaer dels altres.

Era un os tot escurat aquell desert
i el riu hi fluïa trist i en silenci
com per a un sord una boca en moviment.
A l’altra riba s’estenien imponents
les muralles derruïdes de la ciutat de Dura Europos:
la gran Torre 19 mig tombada
com un arbre amb les arrels malaltes.
L’any 256 els perses invasors
hi irrompien cavant una obertura.
Els romans havien anat a trobar-los sota el túnel.
S’enfrontaren a mans nues en l’obscuritat
i es reconeixien en palpar-se:
amb rostre rasurat: romans,
amb barba: perses.
Però una part de la torre va esfondrar-se al seu damunt
i els arqueòlegs han trobat els esquelets dels enemics
abraçats sota la runa. És el gest més perfecte
l’abraçada.

De nit feia un sol negre.
El cel era el cos poderós d’un esclau
que dorm després d’una jornada sota els fuets.
I al vagó, entre els embalums,
un braç en la fosca va argollar-me:
vàrem fer el breu camí
de la roba descordada a la nuesa.
Que poc espai de llavis
entre els besos. Que ràpid
el foc. Que suau
la cendra. A fora,
resplendien lluny en la negror
les flames altes de les refineries
com reflexos d’una cadena d’or
damunt un tors pelut.
El tren travessava el túnel de la nit
fins que et vas desvetllar a l’alba:
el dia, espelma nova,
naixia per cremar. El cel
tenia un color de cames nues
i encara et veieres rastres de les carícies a la pell
talment la senda que deixen les caravanes
per les dunes.

El tren va fer parada a Abú Kamal:
als guals per on ara els ramats passen el riu
al segle III els parts van fer presoner Valerià,
l’emperador de Roma:
fugia espantat de l’enemic. L’exèrcit,
a la desbandada. Amb els seus guardes
va refugiar-se en un bosc alt de canyissos.
Per fi un moment de pau,
un descans per al vell emperador:
descavalcar, treure’s el casc,
posar els peus a l’aigua, mig adormir-se
a l’ombra dels plomalls. Els corsers
tancaven els ulls en abeurar-se.
Però un escamot de parts
va irrompre a crits entre les canyes,
i segrestaren l’ancià,
que va veure com els seus darrers soldats
queien morts tombant els joncs en flor.
S’enduia el corrent pètals i sang.
Arribaven lentes al fons del riu
les espases lluents.
I s’emportaren Valerià desert endins
encadenat,
el paladar esquerdat de set,
les dents del sol clavades al seu cos.
El seu fill Galià, a Roma,
es posava al cap la diadema
i amb un brindis somrient
acceptava les genuflexions de tots.
No el blasmeu: tot tipus d’afectes
pateixen desercions.

La paciència és bonica –diuen els àrabs.
El paisatge era un cec contemplant-se en un mirall:
no res de tanta llum,
un mar sense aigua pla com un sostre.
Cremava l’esquelet de ferro del vagó
i de l’alta temperatura se’t rebentava de suor
la pell. Feixuc vernís
que t’imposava la quietud
i t’enfonsava els ossos a la sang.
Totes les sivelles obertes. Els botons
fora dels traus. L’abric de la nuesa.
I dins mateix del vagó veies miratges:
un noi bevia d’una ampolla. Quina set
ens fa creure l’altre aigua?
Tots els somnis
són un oasi al fons de l’horitzó,
un jardí d’ombres, sentir-te
blat al cos i una mà que pessiga suau
la punta de les espigues.
I sobretot el plaer: una sínia
buidant els seus catúfols damunt teu.
Que no plou al desert és mentida.

I de sobte al vagó, una remor,
batibull i aglomeració a les finestres,
dits assenyalant lluny un punt de verd
que creixia a mesura que avançàvem:
palmades i rialles, l’alegria
i exclamacions de joia:
“Déu és bell i per això li agrada la bellesa”
–va recitar algú de l’Alcorà.
Ens acostàvem als palmerars d’as-Sawari,
una selva immensa de palmeres
nascudes dels pinyols de dàtils
escurats a dos durant un bes
en les cites secretes dels beduïns
les nits nues de lluna.
Despullar-se
com es desfulla a la pèrgola
la vinya. Set de plaers:
d’un cop de corriola penetra la galleda
el pou.

Deixant enrere el gep sec del desert,
de sobte va engolir-nos
un túnel de nou milions d’arbres de palma.
El tren corria per l’entreombra
d’aquell verger immens i turgent.
Era el temps de la collita
i els dàtils d’un negre brillant
o voluptuosament vermells
suaven sucre.
Us ha plogut mai mel damunt?
Uns homes penjaven dels troncs,
es gronxaven entre les fulles
i amb falçs d’or lluents al sol
feien caure els ramells.
Els camperols cantaven:
Què és l’amor
que ens fa veure més altes les palmeres?
La mel se’ls enganxava als músculs
i fulguraven com quan el sol
il·lumina l’interior d’una magrana,
ungits
com reis o guerrers antics
a punt per la batalla.
Van saludar el tren amb crits, rialles,
i feien equilibris abraçats a les palmeres,
ocells entre els cabells dels arbres.

A Salihiyya va pujar al tren
un encantador de serps:
la melodia d’una flauta va despertar
el rèptil d’escates brillants i coll inflat.
Pel plaer d’aquella música la serp s’alçava a poc a poc
i es recargolava com a les boques
les llengües en un bes.
La bellesa és perillosa
i t’hipnotitza el verí del que t’atreu:
goses,
com la mà estesa del flautista
davant els ullals fins de la serp,
temptar la teva sort.
Tu també has estat valent:
has besat com fruita que mossegava boques,
no t’ha fet por abandonar-te al goig
amb qui has trobat més exacte al teu desig
i has fet teu el risc de l’arbre fràgil
que vol sencera
l’esquena de l’ós gratant-se al tronc.
Es va fer silenci al vagó
quan el flautista va callar:
la serp va caure de cop
a la cistella.

Vam arribar a la ciutat d’ar-Ramadi.
Durant el sultanat d’Abú Saïd
–diuen les velles cròniques–
una tempesta la va colgar de sorra
i només el crostó del minaret
va sobreviure. S’enfosquí el cel
com els ulls coberts de l’ase
que dóna voltes al molí,
fins que va alçar-se en espiral la ira del vent
i tots van descobrir que la sorra mossega,
que és mar que s’alimenta de naufragis:
immens derelicte la ciutat
sota l’arena. Un llaüt sense cordes
va dir el silenci de després.
Tot va quedar aplanat
com un llit fet.
Però van reconstruir la vila: nous carrers
damunt el vol encallat d’uns ànecs dins les dunes,
noves palmeres crescudes
de pinyols al clot de les boques
dels cadàvers. Nous pous d’on,
de tant en tant,
emergeixen crits en l’aigua.
A ar-Ramadi cal caminar
talment damunt d’un llac congelat:
amb por de l’esberla,
atents al fons.