Mare Nostra
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Fregall
Amb l’aspresa del fregall de color verd, com un Prat verd
rasco, mentre intento amb la mandíbula serrar el teu nom dins de la cavitat cranial, que ja n’és plena, de noms, i sobre els noms les pedres, i sobre les pedres els continents, i sobre els continents les necròpolis dels astres, quan una pluja intensa ho esborra i em llepa els llavis perquè digui i digui i digui. I no calli més.
Així que rasco, frego fins que em faig sang i de la sang en neixen roques amb un cor clos al dedins. I de la boca em cau un nom que rodola fins allí on els cavalls llepen l’ombra dels ocells que no poden volar.
Massacres
El càtar assassinat per la mà d’ Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes dins Nagasaki.
L’orfe de tres anys del camp d’Auswichtz que només deia una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S’estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells barrejats,
sobre el terra, damunt l’herba que se’ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu. Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com en vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.
Tres Poemes
Dolors Miquel
Listen to the original read by the poet:
Dolors Miquel (b. 1960, Lleida, Catalonia) has an extensive and heterogeneous poetic oeuvre (Haikus del Camioner, El guant de plàstic rosa, Missa Pagesa, La dona que mirava la tele, etc.), in which she has adapted a broad range of influences to her very personal style and voice. Her poetry has earned her many tributes and awards throughout the years. She has made the occasional passing incursion into the worlds of fiction and theater. Her own particular style of reciting has made her one of the most sought-after reciters in her country. Her revolutionary, transgressive, and slightly reckless attitude has garnered her no few confrontations, mostly with the authorities, from which she has emerged fairly unscathed. Her motto is: “There will be time to be silent when I’m dead.” A translation of the poet's Haikus del camioner is forthcoming in English in November as Truck Driver Haikus, translated by Clyde Moneyhun and released by Francis Boutle Publishers.
Mary Ann Newman translates from Catalan and Spanish. She has published fiction by Quim Monzó, poetry by Josep Carner, and essays by Xavier Rubert de Ventós. Her latest publication is Private Life by Josep Maria de Sagarra (Archipelago, 2015), for which she won awards from Òmnium Cultural in 2016 and the North American Catalan Society in 2017. In 1998, she was awarded the Creu de Sant Jordi, the highest civic distinction in Catalonia.
