Serra enfosquida
pel porpra esclat de fulles
de reravera.
Yosa Buson (1716-1783)
Des de trenc d’alba,
entre el celler i la vinya
tot lo sant dia.
Com ahir les someres,
Els tractors no reposen.
Si renegaven
per la llarga sequera,
ara els pagesos
temen aquests grans núvols
que amenacen l’anyada.
Pels costers baixen,
cantant, algunes joves,
mentre veremen.
Així els semblen lleugeres,
semals i portadores.
Fruita madura
sota d’un vol d’abelles
embriagades.
Tot el poble s’embauma
del most que arreu degota.
Grogues i roges,
després de la verema
i abans de caure,
les fulles s’engalanen
amb vius colors de festa.
La nit entrada,
quan s’adormen els masos
i es queda sola,
puja als tossals, la lluna,
s’esmuny per les terrasses . . .
Hivern
Sols queda dreta
la porta del cenobi
en l’erm desembre.
Masaoka Shiki (1867-1902)
Als brancals dormen
els ceps, sota la boira,
i a cada branca
d’ametllers i oliveres
hi floreix la gebrada.
Dins la barraca,
qual el serè t’acuita:
fum de redolta,
només quatre avellanes,
potser un got de vi negre . . .
Creixen les herbes
on s’alcaven les celles
de la cartoixa.
I diuen que, alguns vespres,
s’hi sent el cant dels monjos.
Neu a la serra
i vinyes despullades:
temps de mans balbes,
de vi dins cups i tines
i d’oli a les almàsseres.
Glops de garnatxa
vora la llar encesa,
els padrins xerren:
carlins i filloxera,
les veremes piades . . .
Les flors d’ametlla,
com papallones blanques,
quaiten la vinya.
Al llit de llicorella,
el rierol ja salta.
Primavera
Cada flor nova
que es bada a la prunera
fa més bonança.
Hattori Ransetsu (1654-1707)
Muntanya santa,
on contemplen i preguen
les ermitanes:
una imatge senzilla,
i unes flors, dins la balma.
Una i mil voltes,
vas refent les passades,
fins a fer teves
les fileres galgades
dels plançons que s’arrelen.
Seguim la petja
dels camins de carrasca,
la sobirana.
Timoneda florida,
regala el nostres passos!
Espigolades
per brolles i joncedes,
el sarró t’omplen
fondes sentors boscanes,
tot d’herbes remeieres.
De sobta calla,
als graus i a les cingleres,
la piuladissa.
Per damunt de la mola,
hi planegen les àligues.
El sol matina
i arreu s’escampa un xiscle
groc de ginesta.
Com aquell qui no gosa,
surt del cau la tortuga.
Estiu
Si feu silenci,
el crit de les cigales
rosca les roques.
Matsuo Bashō (1644-1694)
Núvols benignes
alguna tarda ruixen
la terra seca.
Queda un perfum, a l’aire,
de vinya eixamorada.
Un gran pi ombreja
el pastor que somia
en tots els àngels:
veu com pugen i baixen
per la divina escala.
Vinclant l’esquena,
els pagesos observen
velles rutines,
fent murs de pedra seca
o si els vinyars desbroten . . .
A la solella,
els pàmpols senyoregen,
esponerosos.
Sota l’empara verda,
el raïm que madura.
Nit sense lluna.
Emboscats rere els arbres,
ran de la vinya,
ara els senglars ja flairen
aquells gotims tan dolços . . .
Roure i silenci,
l’alquímia secreta,
la gosadía,
un tast de saviesa
en cada cupatge.
* * *
La companyia
i el temps, colors, aromes,
l’esforç, la terra,
el risc i la mesura . . .
dins la copa: la vida.
