Un quadre és un espai autònom; però aquest espai autònom viu també en un altre espai visible, en un lloc concret. Hi ha cortinades i tapissos de brocats i velluts pesants i foscos, espesseïts del polsim ennuegador d'un luxe mort fa segles, que es paralitzà un dia, tot fet d'esplendors pètries. Talment la llum de Roma ve del jardí amb estàtues clàssiques i arriba al capell blanc de la dona jove —sabem que és jove, tot i que no li veiem la cara— asseguda en un balancí, que fulleteja un àlbum tot parlant amb cortesia amb l'altra dona que li seu al davant, amplosa i alhora tènue en la flonjor del mirinyac. Cremen amb lluentors de flama delicada i terrible, a l'obaga de l'estança, la ferralla punxeguda de les llances i dels cascos, la claror feudal d'una armadura i un escut i una destral, l'arnès cec i immòbil d'un cavaller tartàric, avesat al gran aire viu i assolellat dels sorrals tòrrids o nivosos, venint del fons dels segles del llampec per aturar-se a redós dels xals amb dibuixos coptes i de la fusta treballada del parament. Hi ha una estufa de ferro, amb impuls periscòpic, i un quadre goyesc que s'encasta a la paret sufocada de tapissos. El cisell de l'espai visible ha cisellat també el temps, en la claror del matí del 1870.
No vèiem, o ens pensàvem que no vèiem, o vèiem i no ens ho pensàvem, la cara de l'àrab assegut als peus de l'odalisca ; tampoc no veiem, ara, ben bé la cara d'aquests altres dos àrabs. És una cort amb un mur ocre i un de blanc ; més aviat, una tàpia blanca i els carreus ocres d'un bastiment més vast, potser una torratxa de castell moresc. Un àrab, amb un capell blavís, aguanta la pota d'un matxo que un altre àrab, de genollons en el terra que és un fanguissar ressec, esquerdat i vermellós, es disposa a ferrar. L'àrab dret és gairebé només un nu d'una bronzor d'oliva fosca; l'àrab ferraire, cofat amb un turbant vermell, amb prou feines té per cara alguna cosa més que un grumoll de taca del color de la soca d'un castanyer. Si fa no fa com aquests altres àrabs d'ara; però el cel, que, a la cort on ferraven el matxo, era d'una blancor làctia de calitja, aquí és, en canvi, un gran horitzó amb matisos de blau i amb núvols prims que dubten entre el blanc i el malva, mig confosos, a voltes, amb la fumera més esparsa que fa l'escampadissa del foc d'espingardes i la polseguera dels cavalls aràbics a galop tirat, en la planúria montuosa de Tetuan.
La jaqueta dels uniformes de la cavalleria espanyola és blava ; duen pantalons vermells, xarreteres daurades, i branden el gran llamp blanc dels sabres desembeinats que tallen l'aire sec i nu, damunt el fons de blau imperiós i unànime. Baixant en una sola exhalació, mai no prou vista, pel pedregar esquerp i rancuniós, aquesta gernació contradictòria de volums aturats en un moviment instantani, aquest escamot d'àrabs vestits de blanc o de verd o de vermell o de groc o d'un color que sembla violeta, sota la senyera vermellejant en un vendaval flamíger, també és un poble de gent que no acaba de tenir cara. Bruscos en l'encesor del moviment, són tots instant, rampell de colors fúlgides.
El moviment demana una vasta paciència de pinzell minuciós. L'home que pinta això —l'home que, quan es mori en la claror exòtica i palúdica del recinte romà, no haurà acabat encara de pintar això—, el veiem de perfil, capcot davant el cavallet que sosté una tela de dimensions molt reduïdes: més immensa, potser, perquè és tan petita, com l'últim reducte del color. L'home —Marià Fortuny i Marsal— està assegut al mateix balancí on abans seia la dona jove del capell blanc. A la cofurna de l'alcova de l'odalisca, al llogarret de la cort de ferrar el matxo, a les anfractuositats tetuanenques, els àrabs no tenen cara. Pot tenir cara el contino, el comte hereu, amb languideses de casaca i d'espasí i polaines blaves, sota una bonior de núvols que s'exalten, contra un fons de balustrada amb carasses de grotescos a la pedra del parc arlequí de la seda en un jardí italià, pintat a l'aigua com si tot ell fos aigua. Pot tenir cara, també, Marià Fortuny i Marsal: no pas abillat de romà, o disfressat de moro amb espingarda i amb botes de cuiro, o vestit a la faisó divuitesca contemplant una gerra aràbiga, o en la claror sèpia de la fotografia, sinó en la tela pintada per Federico de Madrazo, el pare de la senyora jove del capell blanc. Federico de Madrazo és un home esvelt, de bigoti sever, d'ulls que fan diana precisa sota la gelor esfèrica dels vidres de les ulleres. A la tela de Federico de Madrazo, Marià Fortuny i Marsal té el cabell negre, i porta jaqueta negra; el coll de la camisa és blanc, i duu una cadeneta daurada de rellotge a l'armilla. Marià Fortuny i Marsal, de dins del quadre estant, esguarda l'espectador amb el cap de biaix. Té els cabells esbullats per un vent poderós i invisible; sota el coll, la llaçada, ja gairebé a frec del marc de la pintura, és un glop de color vermell, i una gropada de color groc, i una tempesta confusa de colors indistints en ignició.
Vivim en la glòria efímera de clarors d'un novembre romà, que a estones fa la prometença de la dolcesa d'una llum de maig. El bust nu d'una dea, al fons, pobla amb blanqueses el jardí; sota la llança de vellut castíssim dels xiprers, la dona jove del capell blanc, a redós d'una ombrel•la, es nodreix de clarors liquades en transverberació. Però fa uns quants anys, en el setí del cel de setembre a París, amb fanals de grogors pergaminoses als ponts que sotgen aigües verdes o negrenques, Federico de Madrazo va pintar, també, el retrat de la filla Cecilia, la senyora jove del capell tan blanc. Part defora, tot era arraulit i auri en una fosquesa de teulades còniques i de xemeneies de sutge sagrat i de cornises imperials i nues de tanta solemne blancor sota el cel tens, fred i blanc que no tremola. Cap palpitació, en la llum d'or i d'aiguatge del setembre parisenc, que esgarrapa —sí, com si pincéssim una corda suau— la randa que guarneix el finestral.
Cecilia de Madrazo, a París, pel setembre del 1867, té uns ulls ombrius i tendres, i un camafeu daurat a la sina, i una brusa blanca amb puntes, i un xal vermell amb guarniments verds que li cela les espatlles, i un fulard negre cenyint-li el coll. Als llavis, a les galtes, un toc mínim i pur de color rosa. Temps a venir, aquesta cara serà una altra cara. A Granada, amb esperons de llum calcària als jardins albejants, Marià Fortuny i Marsal pintava la senyoreta del Castillo en el llit de morta. Damunt el coixí blau, és una cara grogosa, que vacil·la cap a tonalitats olivàcies; el fons de la tela és vermell, però tota l'estança esdevé fosca i porprosa a l'entorn de la noblesa exànime del cabell negre. Ara —molts anys més tard—, al llit de morta, Cecilia de Madrazo, embolcallada en el luxe ofegador de les tapisseries ornamentals, serà només albesa sota flors que albegen: un lliri fet llampec de glaç.
L'home que ha fotografiat Cecilia de Madrazo fa unes quantes passes enrera en l'estança buidíssima i imposant de vastedat callada. L'home que ha fotografiat, tants cops, Cecilia de Madrazo, pot fer també unes quantes passes enrera en el temps. Té cara, el veiem de cara: duu turbant. L'àrab del serrall asfixiant i pútrid de l'odalisca, l'àrab de color terrós que ferrava el matxo, l'àrab amb espingarda cavalcant per les engires del remolí tetuanenc, són tots, ara, un sol home amb cara d'home, una sola cara, pintada i no pintada tantes voltes en les clarors de l'antic estudi romà. L'home amb turbant, en aquesta fotografia, no és pas un àrab: és un europeu, negre de celles, amb barba blanca, i un mocador nuat al coll, i una xilaba ratllada de blanc i de negre, molt amplosa i folgada a les espatlles. L'home amb turbant i xilaba ens esguarda: és Marià Fortuny i Madrazo, al palau Orfei, a Venècia, a les envistes de l'any 1935.
