Sovint passa que vas pel carrer sense presses o a fer algun encàrrec, i de sobte veus una aglomeració de gent que mira cap a un lloc determinat. T’atures i també dirigeixes la mirada en la mateixa direcció. I veus cotxes de la policia i ambulàncies, tots aparcats de qualsevol manera. I la gent del carrer comença a dir: què ha passat? Què deu ser? I cada vegada s’hi amuntega més gent que badoca, que ho vol saber tot i tanmateix no sap res. Es comença a estendre un rumor, que va passant des de la gent més pròxima al portal per on han entrat els metges i els policies fins als transeünts més llunyans. Ah, algú no està bé. Potser han trobat un mort. Hi havia un mort i algú l’ha trobat. Han mort algú. I així successivament, fins que veuen dos portalliteres que baixen una dona amb mal aspecte — no se sap si viva o morta— entubada. Uf, aquesta dona és morta. Fa molt mala pinta; no pot ser viva. Han fet tard. Els veïns que la coneixen no se’n poden avenir. Els familiars que l’han trobat no paren de plorar. Els policies cerquen i tresquen per totes les habitacions. No se sap què cerquen. Obrin totes les portes, tots els mobles de la cuina. Volen trobar alguna pista. Quan l’ambulància tanca les portes i parteix cap a l’hospital, la gent que mirava a les voreres es comença a dispersar i amolla les darreres frases: mirau quines desgràcies que passen; què deu haver tengut; no som res, en aquest món... I tothom reprèn el seu camí, i la majoria s’obliden ràpidament del que han presenciat, perquè tots tenen moltes ocupacions, i escenes com aquestes se’n veuen bastants al cap de l’any. Alguns, tanmateix, hi pensaran una mica, intermitentment, al llarg del dia, tal vegada perquè són més sensibles i la imatge d’aquella dona tan esblanqueïda se’ls apareix sense voler. No ho poden evitar. Fins i tot, al vespre, quan es fiquin dins el llit, potser encara es preguntin si deu ser viva o morta, i els encantaria poder saber-ho. Però això és impossible perquè no la tornaran a veure mai i, si ho fessin, no la reconeixerien.
En aquesta ocasió jo jug amb avantatge. Només jo puc guanyar; tenc tots els trumfos. Tot i que en aquest moment no tenc consciència— tampoc sé si som viva o morta—, jo som la dona que va dins l’ambulància i som l’única que pot explicar què ha passat a casa avui de matí.
